Tothom sap que el mercat de Granollers és un dels més importants de Catalunya i el més important de la rodalia de Barcelona. Sabadell i Terrassa podran dir el que vulguin, podran parlar del Vallès Occidental i d'altres falòrnies. De Vallès digne d'aquest nom només n'hi ha un i Granollers és la seva capital. Sabadell i Terrassa són uns indrets molt respectables, però, fet i fet, només són dos grans suburbis industrials de Barcelona. S'acosta el dia que ningú no sabrà on acaba Sabadell i on comença Terrassa i, recíprocament, on acaba Terrassa i on comença Sabadell. Cap cataclisme d'aquest ordre no amenaça Granollers, centre de la gran contrada que va del Montseny al Llobregat, de Centelles i els cingles de Bertí, Congost avall, fins a la conca del Besòs i els turons de Montcada i de Cerdanyola. Aquest és el Vallès, tot el Vallès Oriental, Occidental, Septentrional i Meridional. Equidistant o gairebé dels quatre límits cardinals, al bell mig de la gran contrada, la més representativa de Catalunya —com el Vallès no hi ha res—, s'estén Granollers, de les Franqueses i Corró d'Avall fins a Palau-solità i la carretera de Montmeló. I qui diu Granollers diu mercat. Quan jo era noi, el mercat envaïa tot el centre, la Porxada, la plaça de les Olles, la plaça dels Porcs, la plaça de la Corona, el carrer de Corró, els carrers de Santa Agna, de Barcelona i de Santa Esperança, la gran Plaça de l'Estació, ombrejada per uns plàtans gegantins, esplèndids, la carretera de Caldes, la plaça de la Caserna, els voltants de l'església. Tot el centre de Granollers era mercat, i els pagesos que primer hi arribaven prenien els millors llocs, sense deixar-se destorbar per les cagarades de vedell o de porc, pels tronxos de col i les fulles de col-i-flor que eren les restes, encara no escombrades, del mercat de la setmana precedent. Acompanyant la meva mare i la Tereseta (la pubilla) de can Garró, que era la nostra minyona i amiga, jo anava sovint al mercat de Granollers per a vendre-hi l'excés de la nostra modesta producció casolana: mitja dotzena de cuniis, un parell o dos de pollastres, dues o tres dotzenes d'ous. De tant en tant, el masover, amb el seu carro, ens portava a mercat, on ell havia d'anar també per les seves feines, i ens tornava a casa després d'haver dinat a Can Tomàtec. No ens podíem permetre el luxe d'anar a dinar a la Fonda d'Espanya, que era el nom que aleshores portava l'antic Hostal de la Sila, establert a Granollers per la família Parellada a les primeries del segle XIX.