Vaig triar l'hora violeta perquè és la meva hora. És una hora que no coincideix amb la d'Eliot, quan sentim l'espatlla cansada del tràfec comptable (bancari?) i arribem a casa, al vespre, al capvespre, a l'hora baixa illenca. La meva hora violeta, generalment, coincideix amb la primera llum del dia i la veig del llit estant, que mai no està situat a la Rambla, més aviat al nord-est de la ciutat, al Highgate barceloní, el Guinardó. Per aquesta raó vaig triar «una» hora violeta a la Rambla. Encara, la meva hora violeta més aviat coincideix amb la segona endreça de la novel·la homònima de la gran absent del llibre pel qual escric aquestes ratlles, Montserrat Roig. A l'hora violeta d'aquell dia, però, vaig arribar puntualment a la cita. Vaig aparcar el cotxe davant de la catedral operística nostrada, el Liceu. L'aparcament en si ja era una venjança, perquè l'hora violeta no és l'hora de la guàrdia urbana, imposadament cobdiciosa, funambulesca, que feia poc m'havia metamorfosat el temps de comprar un diari amb una quantitat astronòmica. L'aparcament davant del Liceu, amb els llums de la façana encara encesos, reflectits damunt de la planxa del meu cotxe, era una venjança de la grua, encara més cobdiciosa. Ella, la grua, té necessitat de dormir i, semblava, una escriptora, no. Tan sols baixar de l'automòbil vaig ensopegar amb una Julia Roberts desmemoriada: s'havia oblidat del vestit elegant d'anar a l'òpera californiana i lluïa, és una manera de dir-ho, el vestit laboral. També havia perdut per algun racó Richard Gere i, per adobar-ho, havia confós la Madama Butterfly amb un Donizetti. Hollywood, com la nostàlgia, ja no és el que era. Una passa més i un mocador petit, blanc, amb puntes fetes a un coixí del Maresme. Un mocador que no havia caigut a l'arena de la Barceloneta propera, ans a l'asfalt de la Rambla. No hi havia dubte: era propietat de Luciano, de pavorosa veu i, imaginem, compte bancari. Quan acabés la meva feina, el meu esmerç aquell dia d'hora violeta, aniria a la seva recerca i l'hi donaria. Un tenor sense mocador petit, blanc, amb puntes d'un coixí del Maresme no és ningú, no pot acompanyar dos de pit ni aixoplugar essències d'eucaliptus, tan bones pels bronquis d'alta cotització internacional.