Val la pena de fer una visita a l'Ebre català i d'arribar al Delta. Després de l'abruptesa i de l'escarpament dels estrets, dels cants de treball (diguem, per no idealitzar, del brumir dels motors), de l'activitat de Tortosa i d'Amposta, sorprèn de trobar-se en el gran pla de la calma del paisatge dèltic. Hi ha dies d'estiu, o de tardor, en hores d'albaïna, com diuen allí, que és quan no fa vent, que aquell paisatge manté una immobilitat embadocada, enmig del silenci i com si el món fos acabat de crear. A vegades, si hi ha un tel de boira, les muntanyes no es veuen i el cel queda esvaït, llunyà, perduda la volta. De sobte, un vol d'ocells, un raucar de granota, un crit d'home, una rialla d'infant que no se sap d'on surt, indiquen que el Delta batega sempre d'una vida recòndita intensa. Ara, quan bufa el vent del Nord —el de Dalt que en diuen— (el cerç de la Ribera) l'aigua dels estanys s'arrissa, l'espiga de l'arros —si n'hi ha— s'ajeu, les canyes baten, i se sent com un clam de tot allò que el vent castiga, esbojarradament, a cops de sac. En morir el dia, algun cop, les postes de sol amb núvols acolorits, immòbils sobre el Montsià, poden ser d'una considerable sumptuositat.