Verema a Casanoves
Si és morta la libèl·lula atzurada,
i ressona el cant pla de la ribera,
ja deixa el somater les semals plenes
vora el trist abandó de la capella
que volta dels olius el gris silenci,
i més amunt s'escampen les culleires
amb el mocadoret blanc que aleteja,
com lligades pel ritme d'una dansa,
cadascuna seguint la seva llaca,
on manta estesa sorralenca enyora
el vol de les perdius esparverades.
Entretant a ponent el cel s'allisa.
Té un color de viola la muntanya
que ara va fosquejant, més alterosa.
El gorg solet s'anima i vespilleja,
i la fressa que ens sobta en l'oliveda
és el plany de les dríades ferides.
Vent de tardor, se'n tornen les carretes,
girant pausadament, girant les rodes.
El most sotraquejat resquitlla i deixa
a cada banda un ròssec i s'acaten
per damunt del camí les canyes verdes.