Editorial Selecta - 0 - Barcelona
De dret vam anar al claustre, racó frondós de poesia, torrat del sol amb tons de magrana oberta, puntejat amb flors roses de baladre, i endolat amb xiprers; lloc arrecerat sota un cimbori feixuc amb daurades arrugues de vellesa; recer de pau que l'Yxart estimava pels records que en tenia, per l'aire que hi corria portant aromes de flors i pedres velles, pels crits d'orenetes i campanes que hi vibraven, per lo hermós que era i perquè era el seu hort i el jardí del seu poble.
Aquella quietud de veus, de colors i de línies, aquella harmonia de llums i de repòs, era la impressió primera que rebien els meus ulls, de Tarragona, com dolça llaminadura. A penes havia arribat, i ja estava, boig i embriac de llum i d'alegria, seduït de lo que veia, content de sentir l'Yxart que recobrava la veu i em deia amb arrobament:
—Espera't i no t'exaltis, que t'ensenyaré altres coses. Vine i sortim i anem a veure les muralles, abans que el sol se pongui.
Vam sortir, i, passant per sota unes lloses ciclòpies, vam seguir la gran cortina de pedra. No eren ja muralles de defensa amb la seva antipàtica fredor; eren parets colrades, pedres immenses apilotades per gegants, estenent-se amb els colors del sol a la cara, capes sobreposades com fulls de ros pergamí del llibre de Tarragona, ferits pel sol que anava baixant, majestuós, cap a la plana. Enlaire, restes de merlets i barbacanes obrint la boca desdentegada; de tant en tant, alguna torre massissa, coronada de xiulets i crits de falzies; un portal com un forat entre juntures a la roca; i sempre aquella paret imponent, immensa i desolada que anàvem seguint sols a modo d'exploradors, com missionistes d'excavació enviats a una hermosa ciutat morta.
La mort d'un amic, quan és un amic de debò, com era per a mi l'Yxart, és com si a un li arrenquessin un full de la joventut.
Quan un troba a faltar un d'aquells sers que han estat sempre a punt d'escoltar i explicar els primers somnis i compartir les primeres il·lusions aquella mà disposada a estrènyer sempre amb calor que reconforta; aquell braç per apoiar-s'hi i confessar-s'hi; un sent a dintre seu com si el cor se perdés dintre un desert, un s'adona que, de mica en mica, va quedant-se tot sol, que la joventut va allunyant-se i perdent-se en els núvols dels records; que s'arrenquen fulls d'alegria de la vida i que són fulls que serveixen de mortalla ais amics que se'n van i se'ls emporten.
Pobre Yxart! Quin buit has deixat a tants i tants que t'estimàvem! Que vegades te buscarem amb el pensament perquè ens alentis a somniar i somniïs amb nosaltres, perquè ens alentis a seguir el camí d'ortigues que porta vers un terrosset de glòria.
Perdona'm que parli de tu (que ja sé que no t'agradava). Deixa'm que en parli no en alabança per a no ofendre't, però sí en record d'aquells dos mesos que vam passar a Tarragona, tu morint-te amb el cor ple d'esperança, i jo veient-te morir amb el meu entristit de no poder-te dar la vida.
—Vine a Tarragona —vas dir-me—. Veuràs el claustre, veuràs les muralles i la costa. Ja veus que estic malalt, vine i em faràs companyia.
L'estar amb tu em va convèncer més que el claustre, la costa i les muralles.
I vaig anar a Tarragona.
Vaig arribar a la tarda, vaig intrincar-me pels carrers estrets que volten la catedral, buscant la casa del meu amic, i tot d'un plegat vaig veure els seus braços estesos cap a mi, uns ulls vessant simpatia, un cor que compareixia en els llavis somrients, i una veu, ja quasi morta, sortint d'una ànima entusiasta.
Sense donar-me temps d'explicar-li d'on venia, —Anem —va dir-me—, anem a veure a Tarragona. No la coneixes i te la vull presentar, i obsequiar-te amb ciclopi, romà, gòtic i lo que vulguis, que de tot tenim a casa nostra.
«Fins ara —va escriure'm a París, on vaig anar als pocs dies—, fins ara, cansant-me o no, havia anat passant, parlava, em movia amb cert aire; però, noi, d'un temps en aquesta part, tot me fatiga, haig de caminar a poc a poc, me rebenten les escales, ja no tinc ganes de parlar: tant me costa. Amb la major tristesa d'aquest món me sorprenc que sóc un vell que no pot anar enlloc, que no es pot fer sentir enlloc, que lentament, lentament, veu reduir-se la vida material. Ara el metge em diu d'anar a muntanya, i crec que allí m'apanyaria molt. ¿Però no fa plorar, pobre de mi, veure que als quaranta-dos anys de la meva vida hagi de fer vida de vell? Ja comprendràs, doncs, com estic. Vine —em tornava a dir—, vine altre cop a Tarragona.»
Ja no em parlava del claustre, ni de les muralles, ni de les postes de sol.
Era ell que es moria a poc a poc i ho comprenia i m'ho deia, i va morir i no el vaig poder veure.
Centenars més d'objectes exciten la curiositat, motiven l'horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat en les que les mitges soles s'han anat sobreposant com en la terra les capes geològiques; gàbies abandonades, d'on volaren els aucells, i que esperen per tancar a la presó dels seus ferros altres pobres presoners; trenes ventureres, mústigues i passades, com tretes de les parets d'una ermita on van anar com ex-voto; el segell d'una societat de crèdit que el descrèdit va portar a la bancarrota, tirant, a la vegada que el segell, una multitud de parroquians a la fira; mil objectes més, units per la desgràcia, que formarien immensos catàlegs de dolors, una arpa sense cordes, uns gemelos sense vidres, capses de joies ensenyant per sa oberta boca el motllo de lo que van contenir, calendaris d'anys endarrerits, i altres objectes més que no recorda la memòria i que entren l'amargura en el cor del que s'atreveix a remoure el fons d'aquella escuma, d'aquella escuma negra que llença la humanitat en els temporals de la vida.
Aquesta és la trista fira. Fira de dol a pesar de celebrar-se en dies de festa; fira de tarda ennuvolada a pesar del sol de la nostra terra que l'il·lumina; de desterro i abandono a pesar del bullici que l'inunda en onades de colors. És l'herba del savi de Calderón que escup la misèria en les ciutats, i que, miserables deixes, serveixen encara d'abric a sers més pobres encara que acuden en aquell últim refugi com qui va a la terra de promissió de sa pobresa, com qui s'aferra a l'última esperança, abans que la desesperació s'apoderi del seu cor i entri l'abatiment a l'ànima caiguda.
Els objectes exposats a la intempèrie esperen sa planeta, pendent d'aquella última visita; d'aquella exhibició ambulant depèn el camí que tindran d'anar seguint; allí es regateja sa sort fins a l'últim cèntim; però la fatalitat està escrita en sa pàtina; i, siga la que vulgui la mà que ajudi a aixecar-los,' no han de formar-se il·lusions del pervindre amargant que els espera, ja que es segur que en el curs de llur duració sols veuran nous dolors i noves misèries, eixugaran mes llàgrimes i sentiran mes queixes, passaran altra volta per les cases de préstams, abrigaran cossos malalts i assistiran a darreres angúnies, per a tornar, a l'últim, xopats de desinfectants i plens de noves ferides, a mostrar el seu dolor sota el sol esplendent en les humides aceres de la fira de Bellcaire.
La Fira de Bellcaire (fragment)
S'estén als volts del mercat de Sant Antoni, arraconades les barraques ambulants al peu d'unes grans parets de ferro; continua per les amples i fangoses aceres del carrer d'Urgell, exposat el gènero a la venda sobre el mateix terreno humit, i forma a la cantonada de les Rondes un cèrcol de barracons compactes i pintorescos a sota dels magres plàtanos, de branques seques i carregats de terroses boles, com parelles de pardals arrupits pel fred de la matinada.
Els diumenges al matí, quan baixen els tramvies plens d'obrers que venen a ciutat a fer ses compres i divertir-se; quan llença el mercat, per les seves grans boques, les minyones de servei plens els cistells com corns de l'abundància; quan els carrers del Carme i de l'Hospital són dos rius que vessen gent a la fira, és hermós espectacle aquell rusc d'abelles sota el foc d'un sol brillant: l'anar i venir i deturar-se davant de les improvisades tendes de ruïnes; i forma el més estrany contrast veure el poble, de les festes, entre aquelles pobreses i desferres tirades per terra amb la més casual incoherència.
En res s'assembla aquesta fira a les fires de festa. En aquelles qui va a fer compres hi va per complir un desig: en aquesta és la misèria la que crida als desgraciats; allí van a guarnir-s'hi de nou: aquí a vestir-se amb lo vell; allí hi van amb el desig d'adornar el cos: aquí, amb l'urgència d'amagar-lo a l'intempèrie; en aquelles se venen il·lusions i en eixa desenganys. Els marxants no ponderen a crits el gènero com en aquelles on han de lluitar amb el capritxo: aquí saben per endavant que és la desgràcia que ha de socórrer la venda, i s'esperen ajaguts i ensomniats que l'infortuni els hi porti compradors. [...]
Allí van a parar les eminències d'un dia, els ídols caiguts, les glòries arnades, les corones de llorer, les medalles i les creus, arrastrades per la corrent de l'oblit. Els retratos d'artistes i polítics, de savis i comediants, de filòsofs i poetes, jeuen per terra allí, en pilots de paper rogenc, venuts a dos cèntims la lliura per imprimir-hi altres hèroes i altres ídols reemplaçats en l'altar de la moda. El talent dels escriptors allí es calcula solament pel pes dels llibres; els quadros, pel valor del marc; l'exèrcit, per l'or dels galons; pels aucells dissecats, els savis naturalistes; pels ferros dels instruments, els físics matemàtics; i tot pel pes de la matèria.
Vaig baixar al pla, apropant-me en aquell país de paisatge; i cada espessura que veia, cada torrent, fins cada arbre i cada branca, me recordaven arbres, branques i espessures i torrents que havia vist d'en Vayreda. Amb quin gust, allí, vaig omplir-me els ulls de verdor, vaig emborratxar-me el cor de l'aspre perfum de l'herba, vaig viure els quadros del paisatgista! Amb quin delit vaig córrer el natural aquell, fita per fita, gaudint de l'aire, del bosc, dels núvols, de les santes quietuds d'aquella terra! Amb quin alè espigolava tot lo dia, i amb quina pau reposava cap al tard, en aquells florits prats de molsa, que em servien de treball i de repòs!
Aquell tombar de camí, amb fondo d'arbres florits, el coneixia; aquell rieral amb aigua relliscant sota les canyes, el coneixia; coneixia també la soca immensa i oberta, llençant els braços per amunt i omplint els núvols de fulles; l'hortet frondós, íntim, quiet, brodat de plantes amb cara de bondat i de modèstia; coneixia les masies, segudes vora del paller, vessant herba i deixant anar com un sospir de lleugera fumerola, i les salzeredes de fulles blanques de plata; coneixia els caminets, els camps estrellats de flors, els marges guarnits de pedres; i tot plegat, tot lo que es veia de banda a banda de serra, me recordava en Vayreda, me'l presentava, m'explicava ses alegries i ses tristeses d'artista, de tal manera que era amic que ja estimava el dia que la sort me féu estrènyer aquella mà, vibrant llavors i morta ara per a l'art, per a l'amor i per a la pàtria.
Un estiu, mogut per aquest desig, vaig encaminar-me a Olot. Vaig pujar per Sant Joan de les Abadesses, vaig passar les serralades feréstegues que donen tipo a les altes muntanyes catalanes, i al ser al retorn de l'esquena, allà al lluny, mirant un fondo limitat per altes serres com rompiments de teatres, la gran planura d'Olot, nova per a mi, se'm va aparèixer com si l'hagués coneguda. Allí, al peu del fons de tot, roques negroses aixoplugant cases rossenques, arrecerades sota dels arbres; més a prop, camps vermellosos, resseguits, plec per plec, per les ratlles de l'arada; taques verdoses de roures, salzeredes acotxant els rierals, turons volcànics; i pertot, pels fondos, pels torrents, per les bagues i pels lloms, la flor blanca del fajol, oberta, tendra i flexible, aplanant-se sota el vent, gronxant-se, tremolant com vies de nervis i omplint tota la plana d'una nevada olorosa. Tot ho recordava ja: eren els núvols, les boires, les terres dels quadros que havia vist a Can Parés, i no sé perquè tota aquella ampla hermosura va semblar-me que era cosa d'en Vayreda, que allò era seu, que era vedat als altres, que era pla d'on ne collia emocions i en repartia obres d'art, que aquella terra frondosa sols dava paisatge per fruit i que l'ànima de la plana era l'artista, xuclant, com la papallona, colors de pertot arreu, i desfent-los en essència per als seus quadros.