Quaderns Crema - 2000 - Barcelona
La nit ha caigut als carrers com la llosa més temuda. Anna K. s'arrecera en la poca escalfor que li poden oferir les parets. No va enlloc. Torna a posar-se a caminar, amb una fam que no té geografia. El portal de casa seva ha desaparegut del seu itinerari. El portal de casa seva és l'entrada a la casa dels horrors, que no ha de travessar per res del món; qualsevol altra cosa és millor que dur les passes vers el portal de casa seva. Puja pel carrer del Nord i sap que no va enlloc. Si, en algun moment, travessa la Gran Via, sap que, al lluny, en una cantonada, hi deu haver allò que tant l'horroritza; allò que, ara hores d'ara, ja no deu tenir solució. Mentrestant, els peus han d'agafar algun camí i, per damunt dels rectangles obscurs i brillants de les voreres, refà el camí conegut que duu a l'escola. Puja per Doctor Fleming i tomba a la dreta pel carrer Verdaguer. A la cantonada de l'escola, tomba carrer amunt. El seu cos, inhàbil, intenta perdre's per les raconades dels carrers. Tem les cantonades que li són estranyes. Tem els carrers de sempre, de tan coneguts.
Va ser més fàcil del que s'havia pensat. El poble costaner, de trenta mil persones escasses, estava ben comunicat amb Barcelona. Va optar pel tren. Al soterrani de la plaça més emblemàtica de la ciutat, davant mateix dels grans magatzems per excel·lència, hi havia l'estació de tren que el duria al seu objectiu. Quan va baixar a l'estació que li tocava, després de contemplar l'extensió blava i relaxant del mar, va travessar les vies i la carretera per un estret pas subterrani. Va enfilar una avinguda poc transitada que, en direcció a muntanya, arribava al carrer principal del poble. La Gran Via, en deien. Va tombar a la dreta i, travessant el carrer, a pocs metres, va entrar a l'oficina de correus i va mostrar la fotografia a tots els empleats. Tot van ser negatives. Caps que deien que no. Just a la cantonada hi havia el mercat municipal. Havia d'insistir-hi; era prop del seu gran objectiu. La fotografia del diari no podia ser cap miratge. Va refregar la foto pel nas de totes les dependentes. Res. En aquella avinguda algú l'havia de conèixer. Entrava i sortia de tots els bars que trobava amb la fotografia als dits. Tres persones li van dir allò tan desencoratjador i inconcret: "Em sona, però no sé... No l'hi sabria dir... Potser sí que..." A can Meca, un senyor gran, gras i amb un bigoti italià li va comentar que s'assemblava molt a un jugador del Barça. Va saber obviar les anècdotes i va continuar la seva investigació. La diana de la seva recerca havia de ser, com tenia previst, a la mateixa avinguda. No defallia. En una granja que lluïa un gran rètol d'aviram groga i on moltes dones, en aquella hora del matí, encara estaven esmorzant, dues persones diferents li van oferir una resposta concreta i positiva Amb enunciats relativament diferents, li van assegurar una pista semblant. De fet, pràcticament, n'hi van donar l'adreça.
No vivien gaire lluny. La família que acabava de conèixer Anna K. vivia prop de la plaça, al carrer Marina cantonada amb Torras i Bages. De seguida es van fer amics del grup de pares que, els capvespres d'estiu, prenien un refresc a les taules dels bars de la plaça de l'Ajuntament, davant la xiscladissa de l'aviram que ells mateixos havien dut al món.