ALZAMORA ARTEGRAFICA SA - 1993 - Camprodon
La Majestat de Beget, la Divina Majestat, que en diuen al poble, és una de les més espectaculars conseqüències dels temps durs i purs. Dins l'església buida, poc il·luminada, arraconada en les erosions del temps i de la fe, l'ample Crist romànic, una fusta estilitzada, hieràtica i probablement airosa, manté la seva insòlita presència. Els de Beget li tenen una devoció total, hi sublimitzen les seves arrels, la seva personalitat. La Majestat és un déu perquè Beget vol que ho sigui. Ha estat datada de la segona meitat del segle XII, és galteruda, trista i absent. Havia estat molt pintada i està molt corcada.
La Majestat va protagonitzar la gesta que més honora el poble de Beget. Era durant la guerra civil. Anaven i venien els escamots de la revolució, de la FAI. Assassinaven, amb els sants feien fogueres. El capellà de Beget va saber que l'endemà s'hi presentarien. L'alcalde va cridar els xicots del poble, que es van passar la nit tapiant la Majestat, per la qual cosa li hagueren de serrar els braços, i van treure un munt de cadires velles, que cremaren davant el temple, entre els joves que passejaven amb escopetes, forques, falçs. Arribaren la dotzena de representants de la flamarada polí-tica. "Volem la Majestat", van ordenar.L'alcalde va assenyalar la foguera: "Ja l'hem despatxada". Ells es malfiaren, van voler imposar-se. L'home de Beget va dir: "Podreu matar alguns dels meus, però de vosaltres no se n'anirà ni un de viu". La Majestat, oculta, triomfava. Tots aquells homes obeïen el seu missatge reculat i poderós. Els que volien ésser els seus assassins es convertiren en gossos que marxaven amb la cua enmig de les cames, com en els ingenus miracles precisament del temps del romànic.L'església que hostatja la Majestat és també naturalment romànica, gran, sòlida conquesta humana dels indrets salvatges, amb les seves pedres preciosament escairades. A Rocabruna n'hi ha una altra, petita i absolutament buida, impecable miniatura. Devora té un xiprer esplèndid, atapeït i fosc. El nostre romànic és pobre, té poc a veure amb l'occità o el toscà. O, almenys, no assolí mai la riquesa d'aquests. Però s'hi arrapa una poderosa rusticitat del cor. El poble de Beget és tot ell romànic, enclotat, amb el seus ponts punxeguts i els rierols clars i ràpids, l'estret grapat de cases de pedra.
Component líric que igualment flota a la vall de Camprodon, feliç confluència d'elements, els quals, petits o grans, no se supediten els uns als altres, sinó que configuren una panoràmica d'harmonia inhabitual, a la manera també d'aquells fons de quadres del Quattrocento amb els seus paisatges idíl·lics. Res no emboirina l'aire de Camprodon, les distàncies hi semblen totes iguals. Les teulades de llicorella, fosques i lluents, hi posen una nota aristocràtica. unes vaques pasturen i passen els núvols blancs. "Per què t'amagues, Camprodon fresquívol?", es pregunta Verdaguer en un càntic gravat a una de les fonts del poble, dita precisament Mare de la Font, avui devora el xivarri d'un parc infantil. I bé: la sensació que menys dóna Camprodon és la d'amagar-se, sinó que passa més aviat el contrari: es presenta com a centre ben explícit del seu ecosistema, com a exposició solar.
El riu i la nit. Recordo una nit d'hivern a Camprodon. Els ruixats havien trompetejat la vall durant uns dies. La fosca donava a la vila deserta un aire medieval, remot. Jo passejava després d'haver begut, sopant, un vi negre excel·lent. De sobte vaig arribar al riu, a la confluència del Ter i el Ritort, obscur espai sota l'estelat vague, la perfecta silueta del Pont Nou erigida en dramàtica amenaça geomètrica. I m'envestí el poderós fragor dels dos tempestuosos cabals d'aigua, que cavalcant endimoniats, refulgint negres, s'envestien i es fonien. I emetien una humitat intensa, tenallant. Vaig fugir, sord del soroll i tremolant de fred. Semblava que un tumultuós avalot, el de la Naturalesa indòmita que davallava de les grans muntanyes, s'hagués apoderat del poble a l'empar de la nit. El vi em va retornar a l'estat de gràcia de les hores de la llibertat pregona.
Camprodon —Catalunya, al cap i a la fi— prové dels segles obscurs i lluitadors de la desfeta visigòtica i el seu unitarisme polític, de les ràtzies dels guerrers berebers manats per àrabs, de la Marca Hispànica d'aquella família Martel que de Poitiers a Girona va establir la frontera sud darrere la qual es formaria Europa, de la fe cristiana com a absolut, del massís feudalisme dels comtes ja catalans. Tot el que, traduït en pedra, és el romànic.
És el monestir de Sant Pere de Camprodon, amb el seu temple molt ben restaurat a la fi del segle passat, el primer terç d'aquest. Les cinc àbsides, el campanar quadrat, la nau de creu llatina. La seva descripció, però, no explica el seu equilibri geomètric, la seva fermesa, admirables fruits de tota conjuntura feliç, com aquesta de la pedra i el volum. Dos bisbes, els de Girona i Tortosa, i l'abat de Sant Joan de les Abadesses, consagraren l'església el 1169. Una altra, més petita i anterior, ho havia estat el 904 pel comte Sunyer i el bisbe Servus Dei. Orde de Sant Benet, la reforma de Cluny. Dels monjos deixats als monjos subjectes al rigor de la regla. I totes les vicissituds fins a arribar a la Guerra del Francès, que va assolar Sant Pere, i al 1835, que van marxar-ne els darrers frares. El seu interior ens transmet una aura de noblesa, de serenor.
Si el Camprodon antic pot detectar-se al passeig de la Trigona, medieval l'arc i les parets d'heura, el nou i del futur troba el seu símbol al camp de golf. I el passeig de Maristany d'alguna manera els resumeix tots: el foraster, el senyorial, el turístic, el de la facultat autòctona d'aprofitar la circumstància. Prodigiós passeig romàntic, espaiós, solitari, amb els altíssims pollancres, amb les cases esplèndides i els seus amples jardins de cedres, avets, pins. A Barcelona, el Doctor Robert, il·lustre també com a polític catalanista finisecular, enviava els seus pacients a prendre els aires de Camprodon. Així va créixer aquest passeig circumdat pels xalets de sòlides famílies burgeses. Les damisel·les delicades, els carruatges ufanosos, els senyorassos amb copalta. Els sospirs dels crepuscles... D'altres famílies més modestes s'instal·laven al mateix poble. I els excursionistes trescaven eufòrics pels caminois seguint la petja del pioner Cèsar August Torras.
Sens dubte, els vilatans només eren els seus servidors. No hi havia matrimonis mixtos. Però el temps treballa pels qui treballen. Ara l'entesa és bona, Camprodon els reuneix a tots, estiuejants i fills del poble. El Camprodon pacífic dels dies feiners d'hivern, a vegades cobert per la nevada, és ja diferent els dissabtes i diumenges. I un altre a l'estiu, perquè l'estiueig no sols continua, sinó que últimament creix, la gent mig cansada de la platja explotada fins al deliri i dirigint la seva atenció a la muntanya fresca i nova.
Durant la guerra civil una de les vil·les del passeig de Maristany, la de can García de Baix, fou requisada durant uns pocs mesos com a residència d'un altre metge i polític, Juan Negrín, president de l'últim govern de la II República espanyola, quan aquesta s'anava desfent, quan emigrava vençuda cap a França. A can García de Baix, davant els pollancres patèticament despullats per l'hivern, a Negrín li devia rodar el cap: ell era allí i en conseqüència aquella era la capital de la nació que governava! Absolutista, ferreny, Negrín enviava per ràdio des del passeig Maristany les soflames de la resistència enfront del feixisme... Requiescat in pace!
Fet decisiu de la vall de Camprodon són els corrents d'aigua, sigui en fonts de tendra intimitat o en l'envaïdora afluència dels rius. És com si hi sonés una multitudinària orquestra d'un sol instrument que emetés una sola nota, però d'una infinita varietat de registres. Si a cada raconada de l'esplendor penyalenca brolla l'aigua, que en temps de pluja pot precipitar-se en torrentada, només a Camprodon poble i a la seva immediata rodalia hi ha dotzenes de fonts assenyalades com a fites populars: la del poema de Mossèn Cinto; la del Ferro, entre pontarrons i canals del Ritort; la de Botàs, ombrívola sota els plàtans, els morronyers; la de Llandrius, inscrita ja a una urbanització; la de can Moi, pels vells camins del cementiri i de Molló; la Nova, amb el monument al Doctor Robert, benefactor de Camprodon; la de Forcarà, la del mas de Molló, la del Forat, la dels Sàlics, la de les Violes...
Hem passat de la vall amagada del Ritort a la dilatada del Ter, els dos rius importants de Camprodon, encara que el primer sigui engolit pel segon davant l'escairada silueta del Pont Nou. Acabarem a la modesta conca de l'entranyable Ritortell, els allunyats dolls de la font del Boix, del Vern, de Sant Patllari. Sí, la solitud humida de la font de Sant Patllari, entre els prats costeruts i les arbredes hieràtiques, amb els seus tres raigs d'aigua extremadament fresca, la glorieta amb els bancs, la breu capelleta que explica en un decrèpit relleu d'alabastre la santa tradició del lloc: la mula tossuda que portava els sagrats ossos de sant Patllari es va aturar aquí, donà tres estrepitoses potades contra la roca i, extasiat miracle, saltaren els brolls d'aigua. I sant Patllari fou convertit en patró de Camprodon.
Des de fa gairebé tres segles, sentencia també una placa de la capelleta, si hom resa aquí un parenostre rep unes indulgències que li seran de veritable profit per a la salvació de la seva ànima, en la concepció aristotèlica del concepte. La vorera de l'Ocult. És l'aigua diamantina de la font, la que ens agombolarà pel regne de les ombres? Ho farà la llunyaníssima pols del baró monacal, etern genet mental sobre la idea de la mula? Estem en el regne de l'Esperit. I estem al de la Natura: Joan Maragall va sentir aquí també, probablement caminant trasbalsat entre la font de Sant Patllari i la del Boix, propera, la força del baf panteista.