PAM - 1997 - Barcelona
De vicari l'any 1940 a Sant Adrià de Besos, una població en transició on cada vegada es parlava més en castellà, no sols per imposició, sinó pel fet que s'hi havien quedat molts refugiats de guerra i en començaven a arribar de nous des de Múrcia i Andalusia, que no entenien ni una paraula en català.
Aquestes circumstàncies m'obligaven, si volia complir amb el meu deure sacerdotal, a parlar-lo. Vaig aconseguir, però, que alguns d'ells comencessin a aprendre el català. Els més llestos eren els que l'aprenien de pressa; foren els que treballant fent de peons passaven a ser paletes. Tampoc no m'acostumava a sentir els trets del Camp de la Bota a l'albada, ja que em recordaven que uns homes que havien perdut la guerra morien a causa d'una sentència dictada per un tribunal de guerra.