Edicions Proa - 1993 - Barcelona
Els nostres morts tenien poques flors. Hi havia sempre, penjades als seus nínxols, corones de llauna, daurades i platejades, que vibraven amb seca sonoritat quan algú hi topava amb el colze. I pel Dia dels Morts hi instal·làvem petits altars de fusta amb una renglera de candeles. Durant la jornada sempre hi feia guàrdia un de la família perquè les candeles, vacil·lants, s'apagaven sovint. Cap al tard, post el sol, quedava una claredat lívida, pels carrerons del cementiri, amb les flors que es començaven a mustiar, les llums tènues, color de carabassa, de les candeles, i la gent endiumenjada que caminava a poc a poc recordant davant les tombes les vides de la gent morta. Tot com una bogeria al·lucinada i mansa.
Tinc memòria d'haver plorat molt, un crepuscle gris, fred, amb la meva cosina Carme, la de les trenes rosses, sols tots dos davant l'altar i les corones de llauna i el nínxol on, tres setmanes abans, havien enterrat l'avi. Jo descobria, abraçat a la nena astorada, que mai mes ja no tornaria a veure l'avi i que el seu cavall continuaria tancat dins l'estable, renillant, esvergant guitzes perquè ningú no el treia.[...]
Però de Tots Sants i el Dia dels Morts a penes si se n'adonaven les al·lotes, que aquell any començaven a posar-se sabates de tacó alt i a pintar-se els llavis. Deu dies abans, la nit de les Verges, havien escoltat, sufocades darrera les persianes, com els cantaven una serenata, la primera. Colles de joves anaven pel poble, amb guitarres i simbombes. Envaïen un carrer, l'omplien de sons i cançons. Semblava que brollava música a qualsevol lloc. Jo recordo la meva cosina Carme, el primer any que li feren una serenata. La recordo trasbalsada, vessant il·lusió, la cabellera amollada, aquells cabells rossos que li queien sobre una bata de seda, blau cel. Amagada darrere el balcó escoltava com una veu jove, poderosa, li cantava:
Bona. nit, blanca roseta,
plena de bones olors,
no hi ha al cel tantes estrelles
com vegades pens en vós!
Sortiren la meva tia, mon pare, i van convidar a copes d'anisat i a galetes de coco el cantador i l'acompanyament. Era un jove bru, espigat, el de la veu gruixuda, i espiava el balcó negre intentant veure la Carme, que, avergonyida, no gosava aparèixer. Jo la veia, a ella, anhelant, tan feliç. Tant.
Hi he pensat obsessivament, avui, en la meva cosina aquell vespre, esperançada dins la penombra. Hi he pensat avui, Dia dels Morts, al cementiri, davant la seva tomba, ella inexistent, enterrada el mes de febrer. La portàvem morta, vestida de blanc, per la carretera voltada d'ametllers en flor, com si un fum immaculat, lluent, s'hagués quedat surant damunt la vall. I no he volgut que hi portessin les daurades corones de llauna ni l'altar amb les candeles. He anat, a primera hora del matí, a l'hort de can Baldoví i he comprat rams, molts rams de moltes flors, amb les quals he tapat el seu nínxol rectangular, de marbre blanc.
Jo sabia que arribava el Dia dels Morts perquè rebentaven les poncelles, i les flors es tornaven de bellesa esponerosa, brillant, i als ruscs les bresques degotaven, inflades, gotes de mel. Cada matí, en llevar-me, veia, des de la finestra, el poble entre el fum blanquinós i lent dels forns, l'atmosfera impregnada del tuf tebi del pa calent, veia l'hort d'en Baldoví, a l'extrem del qual, darrere la sínia i la palmera escambuixada, florien magnifiques les plantes de dàlies grogues, caramulls de fullim dentat, i de crisantems vermells, llarga la fulla. En Baldoví tenia cura de les flors, quadrat rutilant entre la terra marronenca, massa tremolosa quan bufaven els primers vents, sobtosos i tous, de la tardor.
I les venia després, totes les flors, als descendents dels morts, de tots els morts, que el dia estrany del primer de novembre compareixen al cementiri amb els rams encara mullats de l'hort d'en Baldoví. En Baldoví, que tallava un pom de crisantems amb les estisores de podar i les donava a una dona magra, silenciosa i endolada. Era com un brot de flama el vermell damunt el negre del vestit.
Però de Tots Sants i el Dia dels Morts a penes si se n'adonaven les al·lotes, que aquell any començaven a posar-se sabates de tacó alt i a pintar-se els llavis. Deu dies abans, la nit de les Verges, havien escoltat, sufocades darrera les persianes, com els cantaven una serenata, la primera. Colles de joves anaven pel poble, amb guitarres i simbombes. Envaïen un carrer, l'omplien de sons i cançons. Semblava que brollava música a qualsevol lloc. Jo recordo la meva cosina Carme, el primer any que li feren una serenata. La recordo trasbalsada, vessant il·lusió, la cabellera amollada, aquells cabells rossos que li queien sobre una bata de seda, blau cel. Amagada darrere el balcó escoltava com una veu jove, poderosa, li cantava:
Bona. nit, blanca roseta,
plena de bones olors,
no hi ha al cel tantes estrelles
com vegades pens en vós!
Sortiren la meva tia, mon pare, i van convidar a copes d'anisat i a galetes de coco el cantador i l'acompanyament. Era un jove bru, espigat, el de la veu gruixuda, i espiava el balcó negre intentant veure la Carme, que, avergonyida, no gosava aparèixer. Jo la veia, a ella, anhelant, tan feliç. Tant.
Hi he pensat obsessivament, avui, en la meva cosina aquell vespre, esperançada dins la penombra. Hi he pensat avui, Dia dels Morts, al cementiri, davant la seva tomba, ella inexistent, enterrada el mes de febrer. La portàvem morta, vestida de blanc, per la carretera voltada d'ametllers en flor, com si un fum immaculat, lluent, s'hagués quedat surant damunt la vall. I no he volgut que hi portessin les daurades corones de llauna ni l'altar amb les candeles. He anat, a primera hora del matí, a l'hort de can Baldoví i he comprat rams, molts rams de moltes flors, amb les quals he tapat el seu nínxol rectangular, de marbre blanc.
Caminaven, negres, les tres dones de can Catany sota la blancor fosforescent dels ametllers en flor, prop ja de mitjanit, la lluna plena i groga.
La vall era un immens bassiot de calç amb la florida de febrer. Tot l'ametllerar resplendia amb la flor breu, minúsculs els pètals, fins com l'escuma. I de cop, entre aquella nuvolada immòbil i arran de terra, sorgia un arbre color de rosa, morat, com si l'ametller hagués estat encès per una malaltia fastuosa. Banyada per la lluna, era irreal i delicada, la vall, encerclada per les muntanyes atapeïdes de pins, anell fosc que feia ressaltar encara més la blanca brillantor.
En silenci i endolades, les tres dones de can Catany travessaven els plans fugint dels camins i de les cases aspergides, s'acostaven al poble. Empal·lidia l'escassa lluminositat dels fanals, la lluna grossa. En un establa un ase bramava, a qualsevol indret rebentava el llandrar d'un gos, llunyà i espaiat arribava el picaroleig d'ovelles que pasturaven. Feia serena i la brulla dels sembrats, d'un pam d'alçada, era xopa de rosada.
Van arribar a l'entrada del poble, les tres dones de can Catany, i amb un ferro rossinyol van furgar el pany d'una reixa, que a la fi aconseguiren d'obrir. Donava a un corral ample, mig hort mig jardí: rosers i planters de tomàquets, mates de geranis i branques de carbassera, un baladre vermell i magraner, una prunera i tres ametllers florits. Fermat a la seva caseta, va lladrucar i saltironejà un ca jove, cadell de pastor, grisenc i negre. Les tres dones de can Catany, mudes, van asseure's en un banc de fusta, en un racó.
S'embolicaren més amb els mantons, s'estrenyeren entre elles.
Era freda i humida, la nit. La vella, l'àvia Joana Maria Catany, era gairebé geperuda i tenia les mans inflades i atrofiades: la consumia l'àcid úric. Començà, en un murmuri, a passar el rosari. Va cloure encara més les barres la seva filla, la Bel, quadrada d'espatlles, revinguda, que parlava com si mossegués i tenia la mirada encesa, els ulls ratllats de fils de sang. El seu marit, socialista, havia estat afusellat a començament de la guerra civil, una altra nit de febrer, la vall sumida en el somni de la florida. Al seu costat, la Catany petita, l'al·lota Mercè, filla de la Bel i néta de madó Joana Maria, una joveneta pell-roja, les dents sortides, esquifida.
La casa era a les fosques, solitària. Era el domicili de don Pau l'apotecari, cara de conill, calb, el panxó com un meló i voluminós el cul, que marxava lleuger i somrient igual que si, ninot mecànic, li haguessin donat corda. Solter, menjava a fonda i havent sopat anava al cafè de Cas Mussol a fer tertúlia. En tocar les dotze, partia cap a casa seva i abans d'allitar-se passava una estona al corral, fumant un parell de cigarretes i jugant amb el gos.
Sempre tenia un gos, el farmacèutic Pau Manegat. Un gos i una noia: no perdia de vista quasi ni una dona del poble físicament aprofitable, les estudiava. Intentava per tots els mitjans d'atracar-se a la que li semblava de resistència mes blana... Les tres dones de can Catany coneixien bé els costums nocturns de don Pau perquè cada nit, a toc de les dotze, l'altra filla de la Bel, la morta Caterina, havia comparegut durant prop d'un any a casa de l'apotecari. A l'alba, se'n tornava a can Catany.
Era alta, d'ulls negres i vellutats, arrodonida, la Caterina Catany. Ella i la mare es llogaven a fer feines per les cases – rentar, fregar, planxar... L'altra filla, la Mercè, era dèbil i només servia per a ajudar la vella Joana Maria. Des de l'afusellament del marit, la Bel s'havia convertit en un bou, portant la casa amb mà ferrenya. Les va llogar, a ella i la filla, l'apotecari, i hi anaven tres dies la setmana a endreçar-li la casa. Aviat don Pau va temptejar la Caterina, féu ofertes de diners a la mare, prometé de pensar seriosament a casar-se... S'emporta l'al·lota al llit i li semblà embogir de plaer en veure, ajagut, obert damunt els blancs llençols, el cos bru de la noia, escampada la cabellera, que l'esperava, desmesuradament esglaiats els ulls.
La mare Bel Catany es despertava a trenc d'alba i poc després sentia les petjades lleugeres de la filla que tornava. Anava cap a la seva cambra, on la trobava a punt de ficar-se al llit, bevent un vas de llet freda que abans de partir havia deixat a l'ampit de la finestra. Li preguntava si don Pau li havia parlat de matrimoni. Se la mirava, la Caterina, i a voltes, abatuda, deia que no. D'altres fitava amb fàstic la mare i s'ajeia d'esquena.
Un matí, però, en lloc de contestar-li o callar, li posà dins les mans una petita ampolla i un tub amb tres pastilles. Mentre es passava una pinta pels cabells, va dir-li: "Estic embarassada, i l'apotecari m'ha donat això, que m'ho prengui i tiraré el fill." Va xisclar la Bel, que l'endemà va discutir llargament amb don Pau, del qual només va treure evasives promeses.
La noia prengué el xarop i les píndoles havent dinat. Una hora més tard vomitava sang, una sang espessa, amb flemes i coàguls. Van córrer a buscar el farmacèutic, el qual va dir que ell ho solucionaria, que no calia el metge. Era com si l'estiressin per tot el cos, la Caterina, que en venir-li els vòmits se sentia cruixir i li esclatava una suor abundant i glaçada. Semblava que se li empetitia la cara i que li creixien els ulls. La pell se li anava tornant morada. Li donà algunes medecines, el senyor Manegat, però l'al·lota va morir l'endemà.
La nit avançava i la lluna s'enfilava, cada cop més rodona i d'un ocre tou, liquant, com si fos de pasta. A mesura que passava el temps semblava que augmentés la claror: una viva lividesa opalina transformava el paisatge en un escenari buit i fantàstic. Estaven entumides, les tres dones de can Catany, bolic de fosca.
Va moure la cua i grinyolà, el gos. Va copejar una porta, ressonaren sorolls dins la casa, les retxilleres de les finestres s'il·luminaren. Tot seguit, s'obrí la porta que donava al jardí: don Pau Manegat quedà dret al llindar, silueta contra la llum. Va encendre una cigarreta, expel·lí el fum amb un xiulet. S'acostà al ca i va deslligar-lo. Botà l'animal, llepant-lo. Féu dues passes, l'apotecari, sota la lluna.
I s'aixecaren i se li plantaren davant les tres negres baluernes, sense dir res. Féu un salt enrera, don Pau, alçant els braços i amollant un parell de crits guturals. Restà uns instants com paralitzat, com si anés a caure. En reconèixer, però, les tres dones de can Catany, va respirar sorollosament, desinflant-se de tensió. Es va recolzar al pou i encengué una altra cigarreta, que xuclà nerviosament.
No es movien, les tres Catanys, i miraven l'apotecari sense obrir boca. Aquest va encetar a parlar sense saber què dir: "Bé, bé... Hauríeu pogut venir a una altra hora... Bé, ja direu què voleu... És clar que tot això ha anat malament, sí, malament, però, què? Hi heu participat tant vosaltres com jo, no hi ha dubte. No em carregueu tota la culpa a mi, ara! Què voleu? Vinga, parleu! Recony, digueu alguna cosa!" Elles no contestaven, ben dreta la Bel, la mirada frenètica. La vella, encorbada, com si sospesés l'home. La Mercè semblava, taca panotxa, una màscara del diable.
Començà a fer passos curts, don Pau, xerrant incontrolat, tan aviat conciliador com amenaçador: "Les coses van com van, Bel, ja ho saps. Et penses que jo em pensava que passés això? Jo l'estimava, no diré tant com vosaltres, però jo l'estimava i m'hi hauria casat, amb la Caterina... Sí, sí, ja sé que ho podia haver fet abans, ja ho sé. Però, què vols? Ningú no s'hauria figurat... I no m'emprenyeu, eh?, no m'emprenyeu! Que encara us fotré una denúncia! En aquestes hores presentar-vos com bubotes a espantar-me! Jo vaig tenir la Caterina i vosaltres vau cobrar i llestos! Aquí n'hi ha per a tots!... Parleu, però digueu alguna cosa! Què voleu?... Mireu jo no vull cap desastre entre vosaltres i jo. Us volia venir a veure un dia d'aquests i parlar-vos, caram. No ho he fet perquè un té feina, l'estiren de tots costats... Però, vejam, jo us puc ajudar, una quantitat respectable, en fi, us la puc donar. Tampoc no massa, perquè sóc persona de cabals escassos. Un viu al dia..."
Llençava les cigarretes a mig fumar, n'encenia d'altres. Bracejava, l'apotecari, neguitós, insegur. I, quan veié que les tres dones de can Catany feren un pas endavant, esvergà un bot de mig metre i quedà d'esquena al pou, mirant-se-les alarmat. Era com una bestiola, l'homenet grassó i temorenc. "Què, què... Jo, jo...", quequejava, rodejat per les tres figures endolades.
Amb veu baixa, va dir la Bel: "Au, mumare. Au, Mercè." I totes tres van estendre les mans, agafaren l'apotecari, que va encongir-se, sorprès. Hi hagué un segon en què tots quatre van quedar aturats, com si fossin imatges. I de cop don Pau es revinclà per fugir i les sis mans se li clavaren, tenallant-lo. Intentà cridar i li van omplir la boca amb un drap apilotat. L'estiraren violentament, van tirar-lo en terra. Caigué sobre un planter de pèsols, sota el brancatge cotonós d'un ametller jove, esvelt.
La Bel el va ajeure d'esquena, el va subjectar pels braços i el pit. La filla li agafà les cames. El gos feia corredisses d'alegria, lladrava. La vella Joana Maria el lligà al tronc de l'ametller. Don Pau es removia, premia, desorbitada la mirada, grunyint ofegat. Movent-se amb parsimònia, mig garrotada per l'àcid úric, l'àvia Catany s'agenollà sobre l'herba mullada i amb els seus dits maldestres desféu el cinturó i descorda la bragueta de l'apotecari.
Queda suspès, aquest, i tot d'una va esperonejar, embogit. La Bel li torçà un braç i l'home féu un gest crispat, tornà a caure. I amb unes estisores grosses, esmolades, la vella Joana Maria Catany tallà amb dues estrebades els testicles de l'apotecari. Com si li haguessin aplicat un fil elèctric, tot el cos de l'home va estremir-se i es projectà enlaire, escopint les dones. Un broll de sang va irrompre enmig de les seves cames. I s'esfondrà don Pau, perduts els sentits.
Però sucant bunyols dins el plat de mel novella rèiem a riallades, quedàvem amb el nas empastifat. Un parell de setmanes abans de Tots Sants buidàvem els ruscs. Els teníem a la garriga, en un coster de garrofers i redossats a mates llentrisqueres. Eren de fusta, com casetes, i de test i tubulars. Hi anaven l'avi i mon pare, el cap tapat amb una caperutxa amb el davant de reixeta, els pantalons ficats dins les botes i les mànigues de la camisa fermades amb un cordill. I guants. Si les abelles ensumaven carn picaven amb frenesí. I portaven una paella, gran, amb caliu damunt el qual cremaven branquillons de romaní verd, que provocava una fumassa densa, entabanadora. Del rusc fugien les abelles, lirones i desorientades. Dintre penjaven les bresques com rovellades, xopes i cruixidores. Les arrabassaven amb cura, les deixaven dins un gibrell. Després netejaven el rusc: mataven els abellots, una sargantana, tres o quatre escarabats, treien la terra. I partien. Jo els esperava lluny, amagat darrere un ullastre, per por dels insectes.
Els quals anaven tornant lentament al rusc, boles peludes que brunzien amb irritació. De cop senties com te'n rondava una, d'abella, que et clavava el fibló. I et brollava una violenta coentor, que minvaves untant-te amb amoníac de pestilència marejadora.
Espremíem les bresques amb la mà, regalimaven raigs de mel. Amb la qual untàvem els bunyols del vespre de Tots Sants, al costat de la foganya, mentre el poble s'omplia del tocar de campanes, el tocar greu i constant tota la nit. El gos i els dos gats, la mirada temorenca, no tenien repòs i jo els sentia, des del llit, lladrant i miolant, movent-se, perseguits pels cops de batall.
Algun any vaig pujar al campanar amb en Miquelet, el fill de l'escolà major, que es passava tota la nit amb el seu pare allí dalt, estirant les cordes. Pujàvem per l'estreta, inacabable escala de cargol, i pels forats que donaven a les golfes de damunt les voltes del temple sentíem com les rates corrien i guiscaven. L'església s'alçava damunt un pujol, i des de les finestres del campanar dominàvem el clot del poble, fosc, amb cortines de resplendor somorta que s'aixecaven de la línia dels carrers. Menjava pa amb sobrassada, l'escolà Tòfol Moixa, i glopejava d'una ampolla de conyac, assegut en un racó, devora una espelma. En Miquelet i jo ens penjàvem de les cordes i ens engronsàvem com espantalls, estirats amb força pel balanceig foll, eixordador, de les campanes. Semblava que els batalls et copejaven la closca.
I durant els intervals de silenci, una enorme impressió de buit, de solitud, inundava el campanar. Llavors un rat-penat, dos, ombres ràpides, travessaven de finestra a finestra. I s'albirava el cementiri, fantàstic titil·lar, perdut allí sota, en la nit, en un no-res amenaçador. Jo mirava i sentia com la respiració se m'accelerava. D'un bot m'agafava en una de les cordes i em llançava a estirar i a volar entre l'explosió de retocs.
I sobtadament un crit de paorosa crispació va retrunyir per tota la plaça. Com un ocell fantàstic i destructor, va quedar el crit suspès en la nit estàtica, omplint la plaça del Peix. Van encendre's llums en un parell de finestres, algunes portes es van obrir. En Guillem Moreu, el camioner, el sabater Bartomeu Garí, en Tòfol Serraclara, el podador, la pescadora Mariona, en Nofre Barceló, la dona d'en Josep Botines, un astorat i petit grup de gent va reunir-se sota la lluminositat esmorteïda del fanal.
Els esverà el segon esclat del bel, ferotge i desesperat. I van córrer tots cap a la porta de can Bernadí Coves, tancada amb pany i clau. La copejaren. Escoltaven, i dedins no se sentia res. Van dur una biga i la preparaven com a ariet quan, amb lentitud inacabable, la porta va començar a obrir-se. Grinyolava. Tots es tiraren enrere dues passes. Quedà el marc negre i a poc a poc s'hi dibuixà una figura: un gegant blanc. Amb corredisses espantades i exclamacions inconnexes el grup va desfer-se en un segon. Va avançar la bubota i la gent la va reconèixer: era la Joana, la dona d'en Bernadí, amb una llarga camisa de dormir plena de taques de sang.
El cabell esbullat, el pànic petrificat a la cara i les galtes esgarrinxades, el caminar exsangüe, la Joana va avançar com ensensada, maquinal, fins a l'abeurador, on es va asseure. Tots s'hi abocaren, li van donar aigua del Carme, barbollejà la xerrameca. En Serraclara, el sabater i en Guillem Moreu van entrar dins la casa: en el dormitori, damunt un llit revolt, amb els llençols vermells de sang, hi havia tirat com un ninot en Bernadí, el cap destrossat a cops. En Bartomeu Garí va córrer a la caserna de la Guardia Civil.
Va tardar molt temps a arribar, el sergent Benet Ripoll. Empallegat, agre el gest, va travessar la plaça del Peix caminant amb dificultat, s'acostà al grup que formava el veïnatge i la dona estòlida. Algú havia fet cafè i una aroma càlida, forta, saturava la plaça. Els homes fumaven. Van treure una cadira per al sergent, que s'assegué sospirant. [...]
Ella i en Bernadí feia dies que sentien sorolls estranys per dins la casa. Ho sabia tothom: els circumdants mormolaren que sí. I feia cinc dies, ja ho sabia bé el senyor Ripoll, havien acudit als civils: s'havia despertat ella a mitjanit i veié dins la fosca de la cambra una cara fosforescent i bestial que reia inaudiblement. I aquella nit l'arrencà del son una arpada incisiva: es projectava damunt ella i el marit un cos voluminós i pudent, la faç verdosa i descarnada com de difunt mig corrupte, les dents llargues i esmolades, que els agafava amb potència brutal i va començar a massacrar frenèticament en Bernadí, mentre ella s'escapava... La peixatera Mariona caigué en rodó i van haver d'emportar-se la Joana, desfeta en un atac de nervis. [...]
La Joana no dormia a casa seva i només hi anava per donar menjar al paralític, que es passava els dies enfonyat al seu cau. Vivia amb una veïna, ella. I cada cop semblava com si el fantasma criminal clavés més les urpes damunt la placeta del Peix: l'Andreuet Torralba, un nen, fou perseguit per una bèstia desconeguda i rogent; la Tomaseta Bover, una modista, va ésser magrejada amb aspror per un ésser gegantí, de semblant encartonat i alè pestífer, vestit de pelleringues podrides. Creixia al·lucinant, l'espectre. Desorientat, el sergent Benet no sabia què fer. El batlle Gostí Cornet el cridà a l'ordre i l'amenaçà de passar l'assumpte a Palma si no hi trobava el desllorigador.
Van passar cinc setmanes, i l'horror es va anar, naturalment, aplacant. Només restà, més hermètic que mai, el misteri. La gent, en fer-se de nit. caminava apressada mirant de cua d'ull les zones més fosques. La vídua Joana Coves va tornar a casa seva. Surava una calma silent a la plaça del Peix, aquells vespres dilatats, com eterns.
Els rats-penats zigzaguejaven electritzats en la negror densa. Xocava un papallonot estúpid contra el fanal esmorteït. Uns testos d'alfàbrega aspergien una flaire vegetal, dolça i fresca. Dels camps arribava, estabornidor, el punxegut càntic del grill.
I dins la nit muda d'un divendres va esclafir un crit horríson. Els veïns guaitaren per les finestres, uns quants van aventurar-se enmig de la plaça. Un bramul enfollit, sostingut, sorgia de la casa de la vídua. S'obrí la porta violentament i va sortir, travelant, espasmòdica, dilatades les pupil·les, la Joana Coves. Caigué, respirant ofegadament. La gent la contemplava, paralitzada. I de sobte es perfilà al portal un cos alt i blanc que emetia centelleigs fugaços, un ésser del més enllà de rostre luminiscent i esparverador: ulls igual que ous, una boca immensa de rictus infernal, fosses nasals de calavera. Una aparició que avançava a poc a poc i lleugerament bambolejant. Tothom va quedar aclaparat, amb els pèls de punta. Anava omniscient cap a la vídua, l'element sobrenatural, i ella retrocedia arrossegant-se, estesos els braços i presa d'un paroxisme delirant. I clamant que s'enfonsés als inferns el fantasma, demanant-ho a Déu i a tots els sants, perquè havia estat ella la qui va matar el seu marit Bernadí matxucant-li la closca amb una pedra. Va sospirar pacíficament, l'espectre, i es tragué la màscara: era el sergent Benet Ripoll.
Avançaven vall amunt els vents d'octubre, lleugerament freds ja, subtils. Agitaven el plomatge erecte i fastuós dels paons, que es passejaven davant la casa, sobre el turó, irritats i orgullosos, grallant asprius. Oscil·lava, batia amb parsimònia el brancam, l'alta, altíssima palmera. La vall era un tremolor de fullatges, a l'horabaixa transparent. Endins, entre l'ametllerar despullat, com mort, que cobreix els camps, sota la imponent muntanya verdosa de Garrafa, el poble començava a brillar, vagarosa resplendor. Un estol de corbs evolucionava reposadament contra el cel grisenc, estirat.
Vam encendre el canelobre, i la sala, a mesura que els quatre ciris prenien, s'il·luminava, adquiria forma. Dins la claredat fantasmagòrica es dibuixaven, esfumats, els rostres: l'alcalde Gostí Cornet, el meu germà Sebastià, el farmacèutic don Pau cara de conill, el vicari Coscolluela, el galtaplè advocat Morey... Confosa, apilotada en un racó, rosari en mà, la vella criada Jaumeta.
I al centre, polida i serena, cerúlia, la cara de don Bonaventura Ensenyat, esmolats els trets, lluent la calvície, rodejat pel negre del seu vestit i del folro del taüt. Tictaquejava un rellotge en algun lloc i a vegades, de sobte, penetrava una ratxa de vent: s'estremien les flames dels canelobres, dansaven ombres gegantines i momentànies.
Fumaven, rallaven tranquil·lament, el batlle i el misser Morey. Sí, el senyor Ensenyat, l'enterrarien presidint el dol l'Ajuntament en ple, i al proper consistori seria aprovat dedicar-li un carrer. Va intervenir el capellá Coscolluela, espectral, que excepcionalment havia sortit de casa seva: «Il·lustre filòsof don Bonaventura, honorant-lo a ell s'enalteix la cultura i s'incita el veïnatge a gaudir dels béns espirituals». Tothom va assentir.
El meu germà va opinar que l'armari amb els manuscrits del pensador Ensenyat hauria d'ésser solemnement dipositat a la biblioteca pública local i que jo, afeccionat a escriure, tenia el deure de gestionar la publicació d'aquella filosofia important. S'acceptà de tota evidencia.
Tot seguit fou comentat, laudatòriament, el modest procedir del difunt, que, després d'haver estat catedràtic a Lió i a Caracas, va tancar-se al seu poble natal, un cop acabada la segona guerra mundial, menyspreant glòries mundanes. Allí, reclòs dins aquella casa aïllada, meditava i escrivia, xerrant únicament amb els amics més fidels. Jo el coneixia de la impremta «L'Iris», on venia a corregir cada any el davantal del programa de la festa major, que escrivia ell: quinze ratlles parlant de sant Pere a l'EvangeIi, «... el hirsuto pescador tiró la pesada red con maravillada unción, sintiendo en la entraña de su ser que Jesucristo era Dios...» Firmava «Un cartujo». «Donava to als programes, el seu proemi, redactat a més amb un castellà castís que pareixia de Valladolid», ponderava don Pau, l'apotecari.
Jo escoltava i m'adormia, engronsat pel murmuri xiulador del vent, que augmentava amb el crepuscle. Per espavilar-me vaig decidir estirar una mica les cames i vaig preguntar on quedava el despatx del senyor Ensenyat. M'indicaren el fons d'un corredor a les fosques.
Vaig agafar una espelma i vaig caminar pel passadís nu, polsós. El despatx era al final, darrera una porta grinyoladora: una cambra ampla, de sostre baix, clivellada la calç de les parets, amb dos finestrons de vidres bruts. Hi havia un braser, amb cendra freda, dues cadires de boga i una taula de pi, esgrogueïda, amb alguns llibres damunt. Eren: un tractat sobre apicultura; «Els miserables», de Víctor Hugo; «La niña de Luzmela», de Concha Espina; un diccionari de cites cèlebres i una guia de Santiago de Xile. No hi havia cap llibre més, ni tampoc a l'armari, que ocupava un racó, tancat amb portes de reixeta, dins el qual només es veien els volums de manuscrits de don Bonaventura. En una cadira hi havia un clauer. Vaig provar les claus, i una va anar bé a l'armari.
Vaig mirar els onze toms, luxosament relligats en pell, gruixuts, amb els títols del contingut impresos en el llom: «Bonaventura Ensenyat. Obras completas. Tomo I: De la existencia del hombre». El vaig obrir: totes les planes estaven en blanc. Vaig agafar el següent: «Bonaventura Ensenyat. Obras completas, Tomo II: Las ideas lógicas y la irracionalidad». Ni una ratlla a cap plana. Vaig davallar-los tots: folis i folis immaculats.
El buit dels llibres havia descobert una caixeta de ferro, tancada. Vaig tornar a provar les claus del clauer, i en va funcionar una. Dintre hi havia: una llicència de taxista expedida a Marsella l'any 1934, a nom de Claude Santaló, amb una fotografia d'un home jove, de trets afilats i una calvície incipient; un passaport lliurat a Barcelona el 1921, amb una fotografia força pareguda a la del taxista, però amb bigoti i barbeta, amb el nom d'Antoni Miller, de professió viatjant de comerç, amb l'encuny de Managua, Berlín i les Bahames i, per últim, una llibreta de la Caixa d'Estalvis, a favor de don Bonaventura Ensenyat, amb un líquid de sis mil dues-centes pessetes.
Vaig restar una estona indecís, amb una aguda sensació de buidor. Els vents d'octubre, els primers vents durs de l'any, creixien a fora, llançaven pedrolins contra els vidres de la finestra. Era com si algú, immaterial, suau, cridés, em cridés no sé a on.
Insegur, vaig tornar a la cambra mortuòria. Continuava la conversa encensant el difunt. Vaig preguntar què n'opinaven, de la seva obra filosòfica. El farmacèutic don Pau va alçar una mà, respectuós: «És que el senyor Ensenyat era l'autèntic savi: humil, mai no va voler aixafar ningú amb la seva sapiència. Només mostrava els llibres, tancats dins l'armari, i prou...» El vicari afegí: «I m'ho digué moltes vegades: no vull publicar res en vida. Seria pura vanitat. La veritat, la filosofia, suren soles. El que ha d'ésser, ja serà, com diu l'Evangeli. En rigor, no donà a les premses res, tret dels textos dels programes».
«I a quina família del poble pertanyia?», vaig tornar a inquirir. El meu germà recordava, d'una manera imprecisa, que havia sentit dir que el filòsof havia nat a la barriada del Pou Amunt, de pares jornalers. Però l'alcalde Cornet no ho creia, car recordava que algú li havia explicat que don Bonaventura era fill d'un maquinista naval que vivia al centre del poble.
«De catedràtic, el van conèixer, vostès?», vaig insistir. «No, això fou abans de retirar-se el senyor Ensenyat. És del domini general, però, que a l'estranger, a Caracas o a Lió, va professar a la Universitat amb extraordinària profunditat humanística», va afirmar l'advocat Morey.
Tots vam callar. Jo vaig mirar, escrutant amb atenció aquella cara fina, morta, impassible i com esmaltada. Vaig girar-me cap als altres, que reprenien la conversa perfilant els plans de l'enterrament i de l'homenatge que dedicarien al conterrani il·lustre. Dialogaven, teixien un món dintre el qual vivien... Entrà una màniga de vent; cossos i objectes, tot trontollà desfet en ombres esvalotades... El meu germà, l'advocat, el capellà, l'apotecari, ¿què eren, en què consistia allò que eren ells més enllà de les paraules amb les quals es fabricaven el món en què vivien, en el qual eren?... Semblava créixer, flotar com si s'hagués convertit en part de l'atmosfera, en l'atmosfera tota, el cadàver entre els ciris vacil·lants.
D'un bot vaig sortir defora, mormolant que necessitava aire fresc. S'havia fet de nit. Irrompia en aquell moment davant la casa un automòbil, encesos els fars. Venien més forces vives, admiradors del difunt: don Valeri, caixer de l'Ajuntament i president de la Junta Parroquial; el delegat del Banc, senyor Joanola; el fill del propietari Marquet... Van entrar.
Quedà el cotxe, que maniobrava a poc a poc per tornar-se'n. Els raigs de llum enfocaven directament la gàbia dels paons. Encegats, sorpresos, els animals es despertaren. Van alçar-se, obriren la cua majestuosa i irisada. Van grallar, esquerdats i aspres. Els vents de l'octubre van aspergir el seu càntic trencat, absurd, pels inútils camins de la nit.
Algun any vaig pujar al campanar amb en Miquelet, el fill de l'escolà major, que es passava tota la nit amb el seu pare allí dalt, estirant les cordes. Pujàvem per l'estreta, inacabable escala de cargol, i pels forats que donaven a les golfes de damunt les voltes del temple sentíem com les rates corrien i guiscaven. L'església s'alçava damunt un pujol, i des de les finestres del campanar dominàvem el clot del poble, fosc, amb cortines de resplendor somorta que s'aixecaven de la línia dels carrers. Menjava pa amb sobrassada, l'escolà Tòfol Moixa, i glopejava d'una ampolla de conyac, assegut en un racó, devora una espelma. En Miquelet i jo ens penjàvem de les cordes i ens engronsàvem com espantalls, estirats amb força pel balanceig foll, eixordador, de les campanes. Semblava que els batalls et copejaven la closca.
I durant els intervals de silenci, una enorme impressió de buit, de solitud, inundava el campanar. Llavors un rat-penat, dos, ombres ràpides, travessaven de finestra a finestra. I s'albirava el cementiri, fantàstic titil·lar, perdut allí sota, en la nit, en un no-res amenaçador. Jo mirava i sentia com la respiració se m'accelerava. D'un bot m'agafava en una de les cordes i em llançava a estirar i a volar entre l'explosió de retocs.