Albertí Editor - 1956 - Barcelona
En obrir una de les finestres de la saleta, on tantes hores havia passat en la contemplació de les partides d'escacs o fent de badoc de les manilles aferrissades, se m'aparegué el jardí, com una gran catifa sota els meus ulls. D'arbres, feia temps que no en veia, i em van semblar meravellosament bells, en llur infinita gamma de verds. Al centre, la pista cimentada, de tenis, continuava essent una bestiesa més de les moltes que demostra el snobisme humà. Sempre ho havia cregut així, Que era pura ximpleria eliminar passeigs i arbres i arbusts i parterres florejats, posant-hi a canvi una pista grisa, voltada de filat com una gàbia, únicament perquè uns quants nois i noies de casa bona poguessin lluir els vestits blancs, mentre tornaven pilotetes blanques amb llurs flamants raquetes originàriament angleses. Venint d'un món on cap vanitat no compta, encara em va semblar més grotesc, tot allò. No hi havia dubte, però, que en un Casino com cal, on els socis van a fer el senyor, els fills dels socis no podien ignorar que això del tenis es porta molt als balnearis i casinos d'arreu del món. Amb l'avantatge que a la ciutat la presumpció sortia a més bon preu. No em toca pas a mi millorar les coses; a més, comprenc ara millor que mai que la vanitat és un dels motors que fan anar endavant el carro de la humanitat.
Un diumenge a la tarda, La Ciutat oferia pocs atractius. Hom podia anar al cinema, al futbol o a fer un tomb per l'Avinguda vorejada de terrasses on prendre un refresc, si és que feia calor. El soci del Casino comptava amb l'avantatge de disposar d'una terrassa enlairada, dominant el carrer, per damunt de la plebs, i on, si bé com a tot arreu l'ús de la taula feia obligada la consumició, era admès pretextar que els familiars acompanyants no tenien gens de set...
- Què prendran, els senyors? - demanava sol·lícit el cambrer.
-Vols un cafè o un mantecado?-inquiria, per exemple, el senyor Guillem.
- Una gasosa - contestava la muller.
- A mi, posi'm un cafè.
- I els nens?
-Em deixes prendre un gelat, mamà? - preguntava la noia ja casadora.
- Porti-l'hi - ordenava el pare.
-Tu no vols prendre res, oi, Pasqualet?- s'assegurava la mare -. T'estimes més anar-te'n a jugar, és clar...
L'infant estava ben alliçonat i s'aixecava instantàniament.
- Les criatures no poden estar quietes, ja se sap - aclaria la mare al cambrer -. Si de cas, ja demanarem més tard...
Fer de senyors sortia a bon preu, sempre que es fos soci del Casino.
El Pasqualet, com molts altres xicots la família dels quals passés la tarda a la terrassa, se n'anava cap al jardí o cap a les sales desertes de la planta superior o de la inferior. L'Arxivell tremolava quan sentia el trepig de la quitxalla lluny de la seva vigilància. Era de témer qualsevol estropici, un vidre trencat, una cortina esqueixada, un llibre destrossat, una cadira coixa o un inici d'incendi... Una vegada arreplegà uns vailets disparant la fona contra les bombetes de l'orla lluminosa de l'escenari...
Vaig entrar a través dels vidres i, després de donar un tomb per l'estança i d'haver comprovat que les prestatgeries havien estat saquejades, em vaig asseure en un dels dos balancins. De revistes estrangeres no n'hi havia cap, a la taula central, a ben segur per l'elevat cost de la subscripció, i els diaris eren endarrerits i parlaven de coses per a mi mancades de qualsevol interès, però em vaig sentir bé en aquell lloc silenciós, rodejat de llibres que eren vells amics meus, poc amics, ben mirat, puix que només els coneixia de vista, però confortables i bons companys, si més no.
Del jardí estant, per les finestres obertes, arribava l'espetec de les pilotes contra el dur teixit de les raquetes i la xerrameca dels nois i noies que jugaven. Altres Salvats, altres Rites que trobaven en el tenis l'aplicació social de llurs ganes de divertir-se.
Sense voler pensar en res, em vingué un deixament irresistible i no vaig voler combatre la dolça temptació d'aclucar els ulls...
La gran taula rodona es passava l'hivern a la rotonda i l'estiu a la terrassa. En deien la taula dels «casats joves», denominació provisional que amb els anys deixaria d'ésser aplicable, però que, de moment, servia, com totes les denominacions hagudes i per haver, per tal que la gent s'entengués. Els «casats joves» constituïen un grup més inclinat que cap vers el cosmopolitisme, i si és que d'això es podia parlar a la Ciutat. Eren els que viatjaven per l'estranger de tant en tant, aprofitant viatges col·lectius a forfait baix; eren els que organitzaven festes al Casino, els que quan bevien una mica feien tabola com per a escandalitzar els vells de la casa, els que ballaven intercanviant-se les parelles i els que veien amb bons ulls que les mullers fumessin en públic cigarretes egípcies.
Aquella nit, malgrat la xafogor, la taula rodona trigava molt a omplir-se. Era estrany, puix que la temperatura convidava prou a passar una estona a la fresca de la terrassa perquè, a l'hora que era, la taula fos totalment ocupada.
Bé és veritat que allò formava part del meu programa de treball, però em va semblar que, en aquelles hores, la meva passejada pel Casino, escala amunt, escala avall, ja no tenia solta ni volta. Els socis l'abandonaven l'un darrera l'altre per anar a llurs ocupacions. La pista de tenis es veia animada per xicots i mosses que m'eren del tot desconeguts. Acabada abans d'hora la meva missió «oficial», que era la de prendre vistes i explorar terrenys, la solitud del casal ja no m'aportava tan solament el petit estímul personal de recordar i reconèixer. La Ciutat, per altra part, tenia per a mi un atractiu innegable, i val a dir que quinze anys són pron anys en aquesta època en què tot va cuita-corrents. Tanmateix, recórrer els carrers de La Ciutat i veure els progressos o, simplement, els canvis, no m'era ocupació prohibida.
Vaig tirar Avinguda amunt. Hi havia cafès nous, amb bars de barra i tamborets enlairats, cinemes que en els meus temps no existien, esglésies a mig fer, moltes botigues ben parades i cases de pisos sense pena ni glòria, Els arbres que ombrejaven el tram més recent de l'Avinguda havien crescut molt en aquells anys, i no dic una cosa per una altra en afirmar que, de tot el que vaig veure, fou aquesta creixença el que més em va impressionar. Tal vegada fou perquè em vaig adonar que creixien fins a assolir una puixança real, mentre que tot el que és pròpiament obra dels homes em produeix el neguit de veure-la massa acordada a les normes d'un cosmopolitisme despersonalitzat, uniforme i avorrible.