Edicions 62 - 1988 - Barcelona
Penso que a casa seva, a Romanyà, va ser feliç. L'hivern se li feia dur, sobretot quan petava la tramuntana. Per això, els darrers anys, venia a Barcelona —si podia, d'incògnit total— els mesos de gener i febrer. La resta de l'any vivia a Romanyà, sense gairebé sortir-ne. Amb el vehicle de la Carme Manrubia, baixava cada dissabte a Sant Feliu a comprar vitualles per a tota la setmana. A l'hostal hi anava a dinar alguns dies, cada vegada menys. Tanmateix, li guardaven una tauleta rodona en un racó del menjador, sota un rellotge de pesos, prop de la xemeneia. Tenia el costum ancestral —dels hostes antics— de fer-te menjar el millor i el més car, i sempre li semblava —a ella, que menjava poc— que et quedaves amb gana. A l'estiu dinàvem a la terrassa posterior de l'hostal, sempre més fresca que el menjador. Com he dit, el ritual consistia a tornar a casa seva i prendre cafè i algun licor, i xerrar una estona, no pas més d'un parell d'hores. De sobte, passava un àngel —devia ser un dels seus, especialment ensinistrat— i hom comprenia que la visita s'havia acabat. Sota el sol de ponent, fèiem un darrer tomb pel jardí, agafàvem el cotxe i la deixàvem com l'havíem trobada: sola, ara entrant a casa seva, endinsant-se en la seva solitud, que era la seva vida.
Veig, ara, el xalet com si hi hagués anat tota la vida. S'entrava al jardí per un cancell de fusta, rigorosament vigilat per un gos emprenyador destinat a allunyar qualsevol visitant. Podies aparcar un cop passat el clos, perquè la part que donava a ponent era prou àmplia. Tanmateix, ni els lladrucs del gos ni la botzina, per la sordesa de la Mercè, no sempre l'assabentaven de l'arribada dels visitants. Calia, generalment, tocar el timbre amb insistència perquè aparegués la mestressa de la casa. Recordo que un dia la vam sorprendre amb la porta oberta i amb la revisteta de la TV a la mà, perquè estava buscant l'hora d'una pel·lícula —no sé pas quina— que l'interessava particularment. Pujaves uns graons, abans d'entrar a la casa, i a l'esquerra hi havia una terrassa que donava a tramuntana, especialment destinada als dies d'estiu. A la dreta n'hi havia una altra, encarada a migdia. La part del darrera, amb una altra terrassa, donava a mar. Una casa així, a quatre vents, i a uns cinc-cents metres d'alçada, aïllada del poble, era una pura delícia de solitud, perquè, a més, el que no es veia era, precisament, Romanyà, que quedava a sota, perdut entre les arbredes.
Sembla com si vostè, en fer al·lusió als altres «eslògans» de la Revolució Francesa, volgués fer-me caure en algun parany o en una contradicció. És pràcticament segur que les meves contradiccions són abundants. També vostè ha estat un home contradictori i, com que ha escrit molt, les seves són mes visibles. Vostè mateix en fa conyeta en un dels seus llibres, en transcriure una conversa amb Solervicens: «Soler —li va dir—, nosaltres som conservadors...» «Exacte. Les revolucions ens treuen de polleguera. Som conservadors i, a més a més, som pobres...» «¿Seríeu capaç de resoldre aquesta contradicció? No crec que sigui possible ni utilitzant la dialèctica de Hegel...» «Perdó! Encara heu oblidat un element. La situació és aquesta: som conservadors, som pobres i tenim una gana que esparvera...» «Terrible situació! ¿Considereu que es possible compaginar aquests contrasentits?» «Difícil, endimoniadament difícil! De vegades, fa l'efecte que la providència ens tempta...»
Tanmateix, les seves contradiccions són, ideològicament, reductibles a una: la de ser un conservador alhora liberal i reaccionari. Liberal, perquè ha tingut una vasta cultura i coneix el sentit de la pluralitat i la complexitat: sense llibertat no hi ha cultura, sinó esquematisme, maniqueisme, dogmatisme, de la mena que sigui. Tanmateix, vostè ha estat un reaccionari considerable: el conservadorisme l'ha portat a prendre posicions polítiques amb els anomenats conservadors del país, és a dir, amb la dreta, la qual ha estat carca i primitiva, espantadissa però, conscient del seu poder, bèstia i brutal en les seves reaccions. No hi ha gaire més a dir sobre aquest fet, excepte que a Espanya, el 1936, es va produir una situació —més tard ajudada pels esdeveniments internacionals— summament complexa i estúpida. A vostè l'empaitava un grup d'incontrolats. Va haver de marxar de Catalunya i, després d'una temporada a Itàlia, va acabar al Sant Sebastià franquista, refugi de catalans. El meu pare, que no era perseguit per ningú però que va ser mobilitzat pels republicans, va tenir por, va fugir cap a Londres i va acabar també a Sant Sebastià —i jo amb ell. Què hi vam fer, allí? ¿Entrenar-nos per a una de les etapes més sinistres de la història d'Espanya? Jo no era ningú ni sabia res de res. Vostè ho va entendre en tornar a Catalunya: va plegar veles i se'n va anar a casa seva, al Mas, a l'Empordà. No tothom va poder, saber o voler fer-ho. Tanmateix, si ho va poder fer és perquè no era tan pobre com apareix a la conversa amb Solervicens. Contradiccions...