Fundació Valvi - 2013 - Girona
Pròleg
La petita ciutat encara m'acompanya
i el riu que la travessa em farà de camí;
ara que ja arribo a l'última frontera
i només em tocava viure en el record.
Hi haurà plany i joia en la meva complanta
i una llum de tardor en les hores d'estiu;
el blau és net i pur i el verd una catifa
i la nit que m'abriga és un seguit d'estrelles.
Anem pel món perduts tot al llarg d'aquest joc,
imaginant paisatges i un lloc per somniar,
el reialme perdut de la nostra infantesa
i una tarda oblidada fan amarg el somriure.
L'horitzó ja no hi és, va fugint i s'escapa.
Cansat i decebut arribaré a l'origen,
com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps.
Ve l'hora del retorn, veig la casa dels avis.
Desenllaç
S'allargassen les hores de la tarda
i ara arriba el riu cap a la plana.
El caminar es fa lent: la nit és a punt
com una mort acceptada.
El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda
ni cascades ni afraus ni la campana d'aigua
caient sobre els còdols com en un dia de festa.
La pollancreda ha suspès el seu clam.
Hi ha fang i llot al fons enterbolit.
Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç
de tot el que has viscut, del lloc feliç
i de la dissort que et malmenava i t'atuïa.
Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,
les canyes vora el riu que l'oreig fa moure.
Les dunes tenen un moviment d'onada
i s'encavalquen amb una gran parsimònia.
L'amor és la recança de jorns assolellats
i de nits de tumult i de batec dels cossos.
Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien
però els hiverns tenien una tendresa de llar.
Per sant Joan els focs s'encenien a la serra.
Sant Pere Pescador ja t'ha deixat per sempre.
Tot s'ha acabat en aquesta tarda quieta
i només et toca l'última escomesa.
Prepara't a morir i tanca't a la crida
de tot allò que ja no pot tornar.
Són bons els núvols que lentament s'avancen.
Fes un respir petit i apropa't al llindar,
"avui seràs amb Mi al Paradís".
La casa
Vaig aprendre amb els anys la lliçó de la casa,
la gran sala tan buida i el jardí ple de nens.
Quan el sol s'ha aixecat l'aigua lluu al Sallent
i a la nit Puigsacalm és una ombra massissa.
M'hi vaig perdre somiant banderes impossibles.
Tot era molt a prop com una cambra closa
i un horitzó que fuig galeries enllà.
Rengleres de cadires em contaven rondalles,
els daurats s'abrandaven a les cornucòpies,
la caoba crepita a la calaixera,
encara vaig bastint l'escenari immutable.
Un passat que naixia i un present que se'ns mor.
Un viure com ahir com avui com demà
on tot es confonia amb el pes de la història.
Pregàries presidien la mort del cavaller,
a dalt de la torratxa les òlibes xisclaven.
M'envellia mirant aquell plàtan de sempre.
Ja eren grans els infants i el pas se m'alentia.
Una mica cansat torno a mirar les coses,
els gravats italians i els goigs de les ermites.
Veig l'aram a la cuina i les rajoles blaves
i a la paret em mira la faç que jo estimava.
Les arcades caminen com la roda del temps
i a la capella resen unes flors de paper.
Els llibres em reclamen a la biblioteca,
Sant Joan de la Creu i el Banquet de Plató.
Una llum esvaïda va filtrant el meu somni.
M'he recolzat al tronc de l'arbre de les boles
i em puja cap amunt la saba premiosa;
els cossos ja naveguen al llarg de la piscina,
la llum es va penjant al cim de la magnòlia,
l'alzina va creixent i els xiprers s'enfosqueixen,
els cirerers esclaten i les pruneres riuen,
al pou hi ha una gran pau i al cor una alegria.
La font
Anàvem a la font quan ja queia la tarda,
resseguíem camins, corriols i dreceres,
ens arribava el cant que fa l'aigua i la pedra.
Érem els habitants d'un estiu de miracle,
tot era tan feliç que no ho enteníem.
Dames, cavallers, l'estol de nens i nenes,
el gaudi de la llum i l'hora fugissera,
els núvols divagant pel cel que s'enfosqueix
i trepitjant el verd el vestit blanc de Maria.
Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem.
Besalú
Els jueus s'establiren a la vora del riu.
El castell dels comtes s'encimbellava més amunt
i Tallaferro s'ha perdut a la muntanya.
Tot això el Pare Nolasc del Molar m'ho explicava.
A Milany i Llaers aprenguérem les lletres.
Quina tarda de blat a l'era assolellada!
Quan venia la nit les galeries feien
un gran escenari d'estrelles i galàxies.
El romànic construïa aquelles primaveres
i jugàvem a fet al claustre de Ripoll.
Fatigats ens assèiem davant la portalada,
«la Bíblia al cor de Catalunya impresa».
Encara no he perdut aquell impuls primer.
Em retrobo seguint els viaranys de sempre
on s'aboquen els anys i els somnis impossibles.
Vaig resseguint l'escorça dels arbres que no cauen.
Si passo comptes penso que no he viscut en va,
alguna cosa queda per als altres que vindran.
Tot és com aquest cel que encara m'acompanya
i els morts allargassaven les hores que em restaven.
Pla Traver
M'arribo a la casa que m'espera fa segles.
Puigsacalm és a prop i el Sallent a tocar.
La fageda s'enfila a l'estimball de pedra
i l'aigua va cantant a la font amagada.
La prada s'allisava talment una catifa.
He pensat, tot tan verd, que estic a Anglaterra.
El ramat s'ha perdut al fil de la carena.
Aniré enyorant-me fins a la Font Tornadissa.