Edicions 62 - 1991 - Barcelona
En la meva mort
Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.
Entre els meus records de professor, la coneixença de Bartomeu Rosselló roman com la del més apte dels meus deixebles. Des del primer moment, vaig comprendre que aquell adolescent de mirada penetrant era un elegit per a les altes funcions espirituals. Sense voler, des d'aleshores, en les meves explicacions de càtedra hi havia instants de diàleg personal amb aquell alumne que m'escoltava amatent. Per a ell, les meves paraules no eren sols un material d'assimilació, sinó la base d'un criteri personal lliure d'influències. Amb ell, vaig aconseguir ésser un llibertador de l'esperit i capacitar-lo per a les meves fecundes iniciatives.
Després, he seguit aquell temperament jovenívol fins a la seva plena formació. La gran cultura de Rosselló no va fer-ne un deixeble aplicat, sinó un esperit crític, un talent destinat a una incalculable força de creació. en aquestes paraules meves hi ha precisament les dues parts de la producció del jove desaparegut. D'una part, els diferents articles on exposava la seva visió sobre tants aspectes literaris i, principalment, l'assaig sobre Quevedo, on amb tanta perspicàcia exposava la difícil qüestió del conceptisme espanyol i la seva relació amb el culteranisme. D'altra part, com hem de definir l'obra poètica personal de Rosselló? Crec que no es tractava encara d'una producció lírica arribada al seu terme, en el sentit que li mancava emancipar-se de l'origen intel·lectual per a venir a l'eclosió absoluta i lliure d'un espiritual. Treballava la forma i el contingut com una lluita del pensament amb l'expressió, més que com un eco de l'emoció restituïda a la primitiva virginitat. Però hi ha en aquesta obra, malaguanyada per la mort, una tal selecció que donarà a la memòria de l'autor un lloc personal en l'alta poesia de Catalunya i a l'anomenada escola de Mallorca una nota inconfusible i genuïna.
La mort ha trencat les possibilitats d'aquest autor i d'aquesta obra, però les ha purificades. El nom de Rosselló resta unit a la legió dels poetes estimats pels déus, que moren joves: els Keats, els Rimbaud, els Peguy, els Folguera. La seva tomba, besada pels vents del Montseny, és ja una fita de l'esperit de Catalunya, enyorívol de Mallorca, per a la qual perviurà com un exemple. En l'absència de la mare, en les dolors de la separació cruel, Catalunya ha deixat sobre el seu front el bes de la seva predilecció i el segell d'una consagració per a l'eternitat.