Edicions 62 - 2018 - Barcelona
Quan van haver passat la duana, després d'haver deixat un parell de bones propines a banda i banda, les dues dones tenien tota la polseguera del camí enganxada al vel del paladar. Per sort cals Roseraires era allà mateix, una modesta casa de dues plantes i teulada de pissarra al peu del camí. Van deixar l'euga a l'abeurador, la pobra estava tan assedegada com elles, es van espolsar la roba empolsinada i van entrar a l'hostal.
Tot i que ja feia dos anys llargs que havien tornat de Barcelona la Rita no recordava haver-s'hi aturat mai, allà. Aquell hostal desballestat que pràcticament estava amb un peu en un país i un peu a l'a1tre la va encuriosir. La frontera li semblava un lloc prou indòmit i diferent de tots el que havia conegut. A la Barcelona que creixia sense aturador tot era nou, bulliciós i llampant. A Cerdanya hi regnava sempre el silenci, i totes les cases i els camins eren vells i atrotinats, com si tota la vida haguessin estat allà i mai ningú no els hagués tret la pols ni donat una mà de pintura. No li era fàcil acostumar-se a aquell canvi. Tot i que havia heretat el coratge de la seva mare, a l'Emília li estava costant fer-se a la nova vida.
El local estava regentat per dos avis que atenien una reduïda parròquia de bevedors tranquils i mig endormiscats. Les mosques voleiaven, la calor estabornia, i aquells homes devia fer hores que treballaven al sol. Per això semblaven estar en letargia. La Rita va seure en un banc mentre la filla passejava per la sala tafanejant-ho tot. Van demanar una aigua amb xarop que fos ben refrescant.
El dia 23 de gener de 1938, a dos quarts de tres del migdia, catorze avions italians Savoia van aparèixer pel blau horitzó del cel de Cerdanya provinents del sud-oest. Van sonar les alarmes a tot el poble, i la bateria instal·lada al campanar va començar a disparar. A penes uns minuts després Puigcerdà i Bourg-Madame quedaven colgades per un intens núvol de foc i fum. Onze bombes van caure a escassos metres del poble francès per la banda d'Enveig, i una desena més a prop de l'estació de la Tor de Querol. Les bombes caigudes damunt la vila de Puigcerdà van causar vint morts i un nombre similar de ferits. Una desena de bombes van malmetre la línia de tren a l'altura del pont de Queixans damunt del Segre. L'estació de Puigcerdà també va quedar malmesa. En total van caure una cinquantena de bombes. I els avions van marxar per on havien vingut.
En pocs minuts una allau humana de més d'un miler de persones va creuar la frontera buscant refugi al país veí. Els gendarmes van intentar ridículament aturar la gernació exigint-los la documentació, però la gentada va empènyer amb força i, al cap d'uns moments, els guàrdies van obrir la tanca.
Els ferits lleus van ser atesos a la farmàcia de Bourg-Madame, i els més greus, sobretot nens, van ser traslladats a l'hospita1 de Perpinyà.
Tothom qui era a l'Iris va sortir corrents cap als horts per la porta del darrere: cinc clients, dos carrabiners que feien un cafè, la Roseta, en Miquel i els seus dos fills. I es van quedar allà al mig, palplantats com una col i envoltats d'una fina capa de neu glaçada, veient com els gotims de raïm de la mort s'anaven despenjant del cel. La dona plorava de ràbia, por i impotència. Es va anar encongint fins a quedar asseguda al terra gèlid.