- 0 -
Divisa
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Divisa
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui!
Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l'enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l'escandall encalci les estrelles!
Sal oberta i, en reble, cel obert!
Deixar senyal de sal on l'ona manqui
que m'assaoni llengua, nas i orelles!
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m'embranqui, en temps d'hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!
Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.
Retorno en tu, per tu, a l'espai cec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.
Per tu retorno d'un exili vell,
refugi contra tu, des d'on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l'enyor, l'escanyall d'unes mans.
Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc.
La mort t'ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m'encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.
Sento l'udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l'hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.
No sé sortir d'aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m'endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.
I on et veig, cec als dies que s'escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.
Eivissa 81
La lluna s'aturava: gran rellotge de sal
al cim de l'ona oberta al trànsit tardoral.
Les busques senyalen una illa. I endevines
batallades, l'amor en punt a ses Salines.
La ciutat era un solc: nosaltres la llavor
del goig, esbarriada per l'alta salabror
d'un desig. Vàrem caure al cor de sa placeta
des bon aire, cenyida per l'hora violeta,
a trenc de sal. De sobte s'esbatanà una tanca
amb flors de sal descloses en una sola branca.
I la casa ens xuclà, com un secret que s'obre
a qui repta l'esglai pels camins del salobre,
fins on la cambra, fonda, nua com una mà
ens prenia, i la sal, entre els llençols granà.
I, cos endins, l'esclat de la fruita badada
era fosca pastura de sal incendiada.
(Enyor, enyor, com corques, encara, el teu regal
mesquí: cendra de fruita en un estoig de sal!)