Editorial Pòrtic - 1976 - Barcelona
Vaig arribar a aquest món a dos quarts de quatre de la tarda del 5 de novembre de 1897. El dia, segons m'han explicat, era rúfol i plujós, un dia d'hivern dels de Montblanc, tot i que feia poc que havíem deixat Tots Sants. El part es presentava malament, de manera que, malgrat els bons auspicis i l'experiència de la Pepa Madrina —la llevadora de casa—, calgué l'ajut del res- pir d'una gallina encastada a la meva boca per fer-me reaccionar. Temps era temps, que es creia en aquestes coses pri- màries, heretades de la vellúria. Tot ple- gat volia dir que no van mancar els gemecs ni els sospirs a la cambra del fons de l'entresòl de l'edifici que porta el número 11 de la Plaça Major de la vila. És, doncs, segons m'asseguraven els entrants vinents de casa, com, gràcies a la cèlebre gallina, vaig poder fer el primer plor i que avui puc escriure aquesta història.
L'escola era de les «del govern» —com llavors se'n deia— i gratuïta, però qui més qui menys dels allistats solien pagar una pesseta mensual de quota voluntària, mentre els de les cases riques contribuïen amb dues. I allí, en aquell edifici, situat en un dels tombants de la plaça Major, vaig aprendre les primeres lletres. Les primeres, i gairebé, si no les últimes, poc hi devia faltar, puix que la meva assistència fou ininterrompuda i sense saber què era «fer campana», fins complerts els catorze anys. [...]
L'escola del senyor Boix era més aviat inhòspita/ una sala gran, de sostre alt, amb unes bones finestres, però tot molt esbalandrat. Les parets eren plenes de mapes geogràfics i d'estampes acolorides de la història sagrada, una assignatura, aquesta darrera, que llavors, no sabem per què, comptava força i era un lloc on, a l'hivern, abans d'agafar la ploma, ens havíem de bufar els dits amb l'escalforeta de la boca, privats com estàvem de calefacció, amb tot i que hi havia una estufa de llenya que amb prou feines servia perquè notéssim que havien encès el foc. Els vidres llagrimejaven i tot era deixatat, aigualit, com en un dia de pluja. Calia esperar l'estiu perquè el sol espetegués d'una manera rutilant i enlluernadora. Un Sant Crist i el retrat d'Alfons XIII, col·locats damunt la tarima del senyor mestre presidien l'estança.