Edicions 62 - 1967 - Barcelona
Establert a Barcelona, el tema de la ciutat predominarà aviat en la seva producció. Una preocupació l'esperona cada dia més: el llenguatge. És, en especial, pel llenguatge que ell aspira a ser un clàssic. Contra la tendència comarcalista, cara als autors rurals, ell no es limita a escoltar la llengua parlada i a garbellar-la bé, sinó que llegeix els antics i aprèn dels moderns. Dedica una de les seves comèdies a Pompeu Fabra i això és suficient per a fer comprendre com segueix els millors en la tasca depuradora de l'idioma. S'incorpora alhora als ideals culturals, ètics i polítics de les noves promocions. [...]
Ell volia fer un teatre on l'humor fos intel·ligent, on el sentiment no degenerés en sentimentalisme, on els caràcters fossin ben observats, però no a través de l'objectiu fotogràfic ni de la lent del naturalista, sinó amb la mirada de l'humorista que deforma per millor definir o del poeta que exalta per millor fer comprendre. Això, per a ell, eren gairebé preceptes. Oscil·lant entre la farsa i la tragèdia, s'inclinava per temperament cap a la farsa. «Fer riure», afirmava, «és més difícil que fer plorar.» Algú va dir-li: «Tireu una pela de taronja a l'escenari i ja veureu, si un actor rellisca, com el públic riu». «Sí», replica, «el mal és que el nostre teatre, avui, és massa ple de peles de taronja.» El seu teatre, però, amb això d'oscil·lar entre farsa i tragèdia, ¿és només un teatre de mitges tintes, intel·ligent i burgès, tal com en realitat se'l considerava?... Ell en protestava i, amargat o indignat, acusava els crítics: «No saben ni comprendre! No veuen res!».
Confortem-nos-hi, és temps encara. Aquell matí del desembre de 1911 que el cos de Joan Maragall era dut al seu provisional descans de cristià, allí «a mig aire de la serra», cloíem literalment el seguici, no pas espectacularment nombrós, tres amics, sortits ja de l'adolescència però no entrats ben bé a la joventut. La nostra vocació de poetes havia estat encoratjada per l'insigne mort en les seves primeres proves. No recordo què ens dèiem. Sé, però, que ens sentíem hereus; rics i orgullosos per una part en una herència que no podia anar sencera a ningú. Trenta-vuit anys després, més reflexivament, comprenc com era de vivificant el que havíem rebut, per a eixamplar-ho o per a esmenar-ho, d'aquell gran vitalista. Estic segur que dintre cinquanta anys, quan es farà la ressenya i la valoració del segle enter segons els homes que han orientat més fonamentalment Catalunya cap a un fi de bé, Joan Maragall continuarà essent a la llista.
Josep Pous i Pagès va néixer el primer de febrer de 1873 a Figueres, on el seu pare, propietari i metge a Avinyonet, havia cercat refugi durant la guerra civil. Home, aquest, d'esperit obert i de cor generós, era per les seves idees un liberal que militava en paraules i en actes. D'ell aprengué el futur gran escriptor a servir un ideal i a seguir una vocació insubornablement. Batxiller als quinze anys, tot semblava dur-lo cap a la medicina. Estudià tres cursos de la carrera a Barcelona, però es fastiguejà de la Universitat, rutinària i burocràtica. D'un sol mestre guardà un record vivent: de Ramón y Cajal. I del que d'ell havia escoltat i vist, un cert plec científic, un gust per l'observació, una necessitat de proves objectives, un rigor en el raonament, en suma, que el caracteritzaren sempre com a home i com a literat. Un intent en el camp de la indústria i del negoci fracassà així mateix. Pous i Pagès se sentia nascut per a les lletres i no vacil·là més a lliurar-s'hi professionalment. Amb la mateixa seguretat de visió es decidí per la llengua materna. No es reduí, però, a explotar la gràcia i la saborosa riquesa del seu dialecte empordanès; partint-ne i conservant-ne com un to, formà sempre al costat dels qui aspiraven a crear per damunt dels parlars locals una llengua comuna de cultura, precisa, flexible i normal. Així el tingueren amb ells, addicte i disciplinat col·laborador, els orientadors del grup de «L'Avenc» i més endavant els tècnics de l'Institut d'Estudis Catalans.
Amullerat als vint anys, visqué un temps a la seva casa pairal d'Avinyonet, amb lleures per a una apassionada presa de possessió de les seves facultats i dels seus mitjans com a escriptor. Publicà en 1900 la seva primera novel·la: Per la vida; en 1902 li fou per primera vegada duta a l'escena una comèdia dramàtica, Sol ixent. A la temporada següent estrenà un drama escrit anteriorment: El mestre nou. La crítica hi veié valentia de pensament, sobrietat i justesa d'estil, seguretat i habilitat en la conducció de l'acció, i saludà el jove autor com una de les millors esperances del teatre català. Pous i Pagès s'instal·là definitivament a Barcelona, una Barcelona agitada fins a la rauxa, indecisa fins a l'abaltiment, fàcil a tot allò de dins o de fora que signifiqués renovació i vida. Pous i Pagès, ànima tota ella moviment, se sentí dins el seu element i polemitzà, orientà, produí i donà al públic. Una novel·la (Quan es fa nosa, 1903) i un recull de narracions (Empordaneses, 1904) conegueren l'èxit. Una comèdia estimada avui com a clàssica dins la història del teatre català (L'endemà de bodes, 1904), més encara que passar desapercebuda, fou malentesa; s'hi veié un naturalisme pintoresc, quan l'autor en rigor s'allunyava del que estava en voga al començament del segle. Home profundament lligat a la terra i als seus costums, el que el preocupava i el que ell enfondiria sempre en la seva obra de creador és el caràcter peculiar que hi prenen els conflictes humans, sobretot el de la generositat de cor enfrontada amb l'egoisme i el de l'energia viril enfrontant-se contra les forces hostils del món. És segons aquell propòsit i dins aquesta problemàtica que Pous i Pagès escriví el seu llibre mestre, bella fita en la novel·lística catalana, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912).
Pous i Pagès revelà en tota ocasió una gran ànima. Parlà quan hi havia perill a fer-ho; callà, per principi, quan era dur per a un escriptor de restar en el silenci. Fou un escriptor combatiu, conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar. En els seus darrers anys es trobà ésser, i el trobàrem que era, no sols un degà dels escriptors catalans, sinó un centre moral en la vida anguniada del país. Els vells el respectaven perquè el sentien, com ell volia, conservador lleial de tot un llegat pairal i humà que no es pot malbaratar; els joves l'estimaven perquè el veien obert, tot ell projectat cap al futur, inquiet d'una ingenuïtat generosa que els assenyalava camí i tasca a ells. És en aquesta prodigiosa plenitud humana, igualment rica en el que és gran i en el que és petit, que el confirmarà la seva copiosa correspondència privada, quan vindrà l'hora de publicar-la.