Edicions 62 - 1965 - Barcelona
Ave humilis et potens
Tu, et bastà una pregunta
per a ja dir que sí,
pura acceptant per sempre
l'obra de l'Esperit:
mira'ns, Filla de l'home,
amb ulls de mare humil,
que els qui sabem per sempre
encara fem preguntes
i encara diferim.
Tu, va escollir-te el Pare
i vas callar en el Fill,
tu que ensenyares llengua
de poble al Verb diví:
acull-nos al silenci
amb què El miraves fit,
plena de gràcia i una
entre els qui obscurs seguien
els passos del Camí.
Eternament ets reina,
com en la clara nit
que fou per tu infantada
la Pau al regne trist:
mostra'ns-La pia; força,
si cal, el nostre pit,
gira amb dolçor invencible
els moviments que minven
el nostre ple en el Crist.
XLV
Poeta mort
M.T.
Sempre darrere
els ocells invisibles
de l'esperança,
fins on ha anat aquesta
vegada, que no torna?
XLVI
Poeta mort
M.T.
Partí, a penes
més dolçament – no ploris-
que no haurien
mai gosat retenir-lo
les teves mans lleugeres.
Cançó de setembre
Damunt d'un gravat de Josep Mompou
Entre la Verge i la Balança —Oh!
per retenir l'estiu la verema s'inflava.
La borda aquesta nit
serà brogent dels altres;
per a cabre-hi tu i jo,
tenim el cor massa aspre.
Passarem fins al mar
la vinya espoliada:
jaurem arran d'areny,
de cara l'un a l'altre:
de cara amb baf de most,
a redós d'una barca.
Abans d'enraonar,
cridarem l'enyorança:
farem l'amor tres cops,
cada cop de bursada.
Dos Signes purs es passaran el torn
—i va prendre el meu pes dolcesa i fúria d'ànima.
L'Amor té els peus vermells
i, com trepitja, dansa:
som dolçament raïm
del seu cup fosc i ample.
L'enyorança i l'arrel,
l'amor i l'esperança!
La fina i fresca nit
contra el dia allargada!
Haurem rajat ¿cap on?
amb lluïssors rosades;
comuns, la sang i el temps
¿cap on, cap on portaven?
El pes astral és just
—¿i tot semblava massa?
Entre la Verge i la Balança —Oh!
l'estiu ha dit adéu i la verema calla.