Els plàtans de la Rambla són els arbres més pacients i resignats del món. Retorcien llurs soques amb innocent voluptat: vingué una mà dura, i les adreçà com si fossin un vil filferro. Llurs branques s'escampaven capritxoses en dolça ufanor; vingué una destral despòtica i uniformista i les mutilà horriblement. I encara, per a suprem afront, una altra mà de botxí substituí trossos de llur fusta (que els arbres estimen com nosaltres la carn) per un ciment pàl·lid i insensible. Ara els pobres arbres són, a la vora de la Rambla, semblants a uns miserables que capten mostrant llurs nafres... L'únic consol que tenen, a l'hivern, aleshores que no els resta ni una fulla per cobrir llurs tristes aparences, són els pardals. Sí: encara que sembli estrany, els plàtans de la Rambla estan contents d'ésser l'asil nocturn de tots els pardals de Barcelona.

El pardal arriba las i somnolent; revola uns instants cercant un còmode branquilló. Ja el té: s'hi ajup, pren el plomatge contra el seu cos minso, i s'adorm santament, com s'adormen els infants de casa bona que tenen dida alsaciana i àngel de la guarda. Llavors, els bons plàtans, erts i despullats, tenen somnis de color de rosa. Es creuen que han fruitat al bell mig de l'hivern, de sobte. Cap arbre al món té fruits com els llurs. Oh delícia inefable! La palmera dels dàtils saborosos, el magraner de fruits com robins, la planta humil que fa les enormes carbasses... tot el regne vegetal, enveja els plàtans que tenen unes fruites grises, molsudes i tèbies.

Mes els pardals són egoistes, i dormen indiferents a tot: a la benaurança dels plàtans i a la febre de les multituds que els passen per sota. No senten res, no veuen res: dormen com si haguessin pres un narcòtic acreditat en alguna novel·la d'aventures.

Un obrer sindicalista que esguardés enlaire i fes frases tendencioses diria que aquests ocells són el símbol de la burgesia. Jo no sé ben bé de què són símbol aquests éssers que dormen impàvids sobre les multituds en febre... Jo us asseguro, però, que, si resteu absorts contemplant-los, ben aviat sentireu revolt d'idees dintre vostre, com si dels pardals adormits en descendís una ofensiva filosòfica.

1714

Oh valentia funeral del setge,

bandera que esparraca el foraster!

En terra jau, nafrat, el banderer;

la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja

un vell destí mentre que el nou ja ve.

La boira fuig pel foradat carrer

com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,

el martelleig d'unes feixugues passes.

El vent se'n du la cendra de les lleis.—

Homes callats, coberts de sang i sutge,

alcen l'esguard impenitent, que jutja:

poble vençut que sobreviu als reis.

Recordant la ciutadella

Quan va caure en Casanova

mal ferit dels castellans,

sense forces Catalunya

tancà els ulls per a finar.

Tres centúries que bregava

contra vents i tempestats;

ara cau, ara s'aixeca,

l'últim cop no es va aixecar.

Quan en terra la vegeren

la voltaren com un ca:

tantes pedres li tiraren,

que la varen soterrar.

Guardeu bé la ciutadella

on la pàtria heu enterrat;

arribant Pasqua florida,

ja la pàtria s'alçarà.

Per si és morta o si no és morta,

se van dir los condemnats,

vigilem a Catalunya

l'ull atent i l'arma al braç.

Més a sobre de la llosa

se dormiren embriagats;

estrafets amb les disbauxes,

repugnaven de mirar.

Quan del somni es deixondiren,

el cadàver no han trobat,

i l'horrible ciutadella

feta engrunes va saltar.

Si és amb vida o no és amb vida,

els botxins no ho saben pas;

qui pot dir-ho és l'amor vera

que té vista per mirar.

I a la cort, que tot ho saben,

res saben dels catalans,

i fins sos reis, Déu els valga,

no entenen el seu parlar.

A Prim en Mèxic (Fragment)

Mireu-lo; és ell; el fill de la victòria,

la vergonya i la por del musulmà;

el noble orgull i l'esplendenta glòria

del poble català.

Callat i altiu, sobre la nau guerrera,

clava els ulls en avant entre el vapor;

i en l'aire bat gojosa la bandera,

i a dintre el pit son cor.

Voltat d'argent en fonedissa escuma,

de boira i neu el cim més alt cenyit,

per ell el paradís de Moctessuma

de la mar ha sortit.

Creix la terra al davant: la nau hi corre:

el saluda el canó de Veracreu:

i el Nou Món s'estremeix quan en la sorra

sever hi enfonsa el peu. [...]

Tot ha finit! Damunt l'heroica terra,

ara de braus, l'esclavitud s'ha fos;

i una boja sols viu d'aquella guerra

demanant son espòs!

Ja reposa en la freda sepultura,

de tothom compadit, Maximilià,

i en país foraster, mort d'amargura,

l'ambiciós que el temptà.

Mes, ah, que a tu la mort en sa feresa

també dintre la fossa t'adormí;

i, ai, no cridat per l'eternal saviesa:

pel braç de l'assassí!

Execració als covards per qui mories

sens que t'hagi venjat ni un espanyol!

a tu, que dant la cara combaties,

i a la claror del sol!

Glorifiquin ton nom aquells que nobles

donen la sang guardant el seu terrer,

contra les lleis, la llengua d'altres pobles

i el domini estranger!

L'Elefant, a uns babaus

—Podem viure més d'un segle

i som de pes i fem planta;

gaudim d'un cervell més gran

que no pas el de vosaltres.

Tenim poder, fem justícia

i sabem amb força i traça

bufar núvols en el cel

i esclafar les serps que passen.

Som la raça de més pes

i de més llarga durada,

i si mai tenim veïns,

el menudall són els altres.

I al nyicris de l'home dic

que no oblido cap venjança;

i que essent lliure tinc fills

i no en vull en l'esclavatge.

La Girafa

És, la girafa, més alta

que no cap més rumiant;

des del dia que va néixer

s'anà estirant, estirant.

La seva cua davalla

sense tocar res de massís,

i son coll s'enlaira sempre

com d'enyor d'un paradís.

Contemplativa onsevulla,

oblidant cingles i esculls,

sa boca va més enlaire

que les orelles i els ulls.

—Quan, de cop, es tiri a córrer,

ningú no l'atenyerà

llevat d'un tret o sageta

del cobejós africà.

L'Hipopòtam

—El meu caparràs espanta

amb més morro que no front,

i tinc una pell tan dura,

que és la més dura del món!

Nedo com una sirena,

menjo herbeta al regadiu

i sé durar sota l'aigua:

sóc una elefant de riu.

El present que a mi em plauria

(per dur-lo sobre els lloms)

fóra un piano de cua

amb mànec de dar-hi tombs.

He vist micos, he vist lloros.

Trobo que no valen res:

gent lleugera, estrafolària...

Sóc un animal de pes.

El Lleó parla

—Sóc un lleó  molt brau i molt expert

i visc en una cova del desert

i en veient-me d'un àpat el desig

hec el passant que partiré pel mig.

Sé rebre l'enemic amb l'urpa i el dentat;

vaig al perill, ardent com una brasa.

Cap tigre ni elefant m'ha esparverat

i només em fa por la lleona de casa.

El Paó

És més apoteosi que ocell. La naturalesa l'ha vestit ricament; s'ha entretingut a pintar-lo, a daurar-lo, a tornassolar-lo; ho ha harmonitzat tot d'una faisó perfecta; n'ha fet un prodigi de seda, vellut, randes i tissú, però, com si se li hagués acabat la paciència, li ha deixat les potes de la color natural de totes les potes. El gall dindi mocós i la gallina pagesívola no les hi envejarien pas. Si admetem que la magnificència del paó pervingui del desig de plaure a la femella, el fet tindria una explicació: porta el cap massa enravenxinat per a albirar-se les cames i, en un excés del seu orgull, les ha oblidades. Els qui es pensen no tocar de peus a terra fan poc cas dels enllustradors.

Si bé l'observeu, el paó té cara de beneit. El crani a penes si és una ampliació del bec; un pretext per a clavar-hi un plomall absurd de cupletista. Els ulls no expressen res i tenen la mirada morta d'un botó. Decapitat, no perdria gran cosa pel que fa al seu aspecte decoratiu. És una de les poques bèsties que, dissecades, fan el mateix goig que vives. En enravenar-se i estarrufar-se, ell mateix ja es disseca. Resul­ta, llavors, un esplèndid paravent d'escalfapanxes. Les seves proporcions no tenen res de remarcable. No suggereixen pas cap qualitat excepcional. No li envegen el volar ni el córrer ni cap dels seus gestos i actituds. No parlem de la veu. Sembla l'espinguet d'una grua trepitjada.

El gran ventall de la seva cua omple d'admiració les persones sensibles. Tothom espera el seu estufament voluptuós per embadalir-s'hi; mentre la femella no se'l mira.

El veritable èxit, l'assoleix, doncs, fora de la gàbia. Ell ho coneix i se'n conhorta i fa l'enamorat per fatxenda.

Altrament, així que va de veres, sempre el veureu de cara a la femella. Prou sap el que fa. Mirat de cantell, és horrible, mirat d'esquena la seva cua no és pas obra d'una fada, és obra d'un cisteller. Canyes i vímets pelats i descolorits són les seves plomes. Tot demostra l'exclusiva preocupació del mirall. I s'emmiralla d'esma, convençut que en el ram de façanes no hi ha un millor.

El que sembla estrany és que un personatge així, tan vanitós, pellusqui el blat de moro.

El tigre fa una terrible cara de persona decent. Si no li sabéssiu la història, el prendríeu per un d'aquests senyors una mica envellits que porten a passejar els néts a l'hora del sol en automòbil, o discursegen amablement en les terrasses dels cafès, o llegeixen el diari asseguts en un banc del Passeig de Gràcia. Aquella cara no us és desconeguda. No podríeu pas dir si l'heu vista en les dependències d'algun jutjat, en un tribunal d'exàmens o darrera la taquilla d'una casa de préstecs. Us sembla, però, que hi heu parlat; que heu rebut consells, reflexions o, simplement, bones paraules d'aquella boca amb bigotis blancs. El conjunt de la seriosa fesomia i el mirar dels ulls freds i suaus van lligats a algun record des­agradable: a un plet perdut, a un embarg, a un consell de guerra, a un desengany degut a la falsa prometença d'un personatge hipòcrita, al qual us havien recomanat i semblava protegir-vos i estimar-vos.

El tigre, viu i dintre la gàbia, espanta menys que la pell sola convertida en catifa, amb el cap ple de borres, llambregant els ulls de vidre, reganyant la dentadura entre la rojor artificial de genives i llengua.

Amb el seu posat ensopit, amb el seu aire indiferent, suggereix un inevitable: «qui ho diria?...».

Centenars i centenars de persones miren amb més deler les gormanderies exposades en un aparador, que el tigre les criatures que li fan ganyotes part enllà de la reixa.

I, no obstant, si hagués arribat al grau de refinament a què han arribat les nostres damisel·les, se les menjaria enastades en un broc o embolicades amb paper d'estany

El Lleopard

Gran, ferotge gat

de color colrada,

arreu dibuixat

amb negra anellada,

totes se les pensa

i lluita, ferrís,

amb cada infeliç

que no el pugui vèncer.

Ah! si mai no aplaca

sos instints guerrers,

als febles només

ensuma i ataca.

Cruel i afamat,

cavil·la, cavil·la

i a l'últim perfila

cada malvestat,

i, si és observat,

fuig com una anguila.

El dromedari és un excursionista que es porta la muntanya a l'esquena. Té una cara petonera i remou les parpelles com si sempre estigués entendrit. Avesat al desert eixorc, creu que el nostre Parc de la Ciutadella és el paradís terrenal, però no s'explica què hi ha vingut a fer. Medita hores i hores, arrimat a la cleda. Bèstia de sorra i xafogor, li agrada l'herba i la pren amb deler de les mans de la quitxalla. El con­traria, però, que aquestes mans siguin tan xiques. Si Déu les hagués fetes grosses i fondes com un cove, l'univers seria perfecte. També enveja, de tant en tant, els corredors pedestres que s'entrenen en els passeigs, precedits de ciclistes. S'imagina que troten amb fàstic i que són mereixedors de la seva cleda. Creu que, si es posessin de quatre grapes, farien més camí. Amb quin goig els donaria una lliçó! Es mofa de la dèria humana de fer habilitats reservades als dromedaris. De bon gust se'ls posaria damunt la gepa, on farien certa patxoca i arribarien més d'hora. (Enganyat per la indumentària, els pren per salvatges que tenen pressa d'arribar a algun lloc.) De passada, ell es desentumiria els rems, que prou li frisen de ganes de trotar. Però, en fi, com que és una bèstia de les més resignades que existeixen —prou es llegeix en les seves fesomies—, pensa que tant se val i que, fet i fet, estalvia els unglots a benefici dels qui venen sabatilles.

Trobareu en aquestes planes uns quants retrats, diguem semblances literàries, d'hostes de la col·lecció zoològica del Parc de la Ciutadella. No tinc la pretensió d'haver-ne escollit els exemplars més notables ni, per tant, els més dignes de figurar en una galeria d'il·lustres. Triava a l'atzar d'una suggestió momentània; segons l'humor que duia en encaminar-me devers aquell terrible presidí d'innocents.

Llavors jo acabava d'arribar a Barcelona. Encara lluïa el pèl raspallat per la malesa de la jungla. M'havia caçat un editor; m'havia engabiat moralment, i jo desitjava consolar-me amb l'espectacle d'altres esclavatges encara més cruels. Ultra això, amb els companys de les gàbies del Parc jo m'hi podia entendre.

Amb el corb, amb l'esparver, amb els ànecs salvatges, amb la grua i amb la cigonya, jo hi sostenia diàlegs espirituals tramesos per una mena d'efluvi de llurs records, als quals jo responia amb els meus. I les visions dolces i esquerpes del passat; de cingleres, de boscos, de vorades de riu, de maresmes i d'estanys; de matins de sol i tardes brúfoles, d'ardentors estivals i de terribles maltempsades hivernenques jo les veia i saborejava dintre els ulls d'aquells ocells que n'eren plens fins a seny.

I tota aquesta delícia, tot aquest arborament de la memòria, jo no podia pas sentir-la esguardant un company redactor amb la ploma a l'orella, amb les retines saturades de paper imprès, de caricatures trivials, d'humorisme a tant el pam i d'anuncis equívocs.

Davant les bèsties exòtiques que m'eren més simpàtiques, jo feia un esforç per a comprendre-les. I això que jo feia amb el dromedari poso per exemple, cap dels ciutadans recent coneguts no va tenir la pensada de fer-ho amb mi. Tant que li hauria agraït!

En fi, estimat i fidel lector, a més dels retrats, hi trobaràs unes anècdotes el protagonista de les quals és una bèstia del bon Déu.

Jo desitjaria que hi riguessis o t'hi entendrissis. Consti que no m'he separat mig través de dit dels fets històrics. Per tant, si no assoleixo el que em proposo, la culpa és meva, no pas de la bèstia bio­grafiada, que prou ha jet i patit per a merèixer la immortalitat

Morir tal vegada seria

com quan, dormint, un tust precipitat

ens esbatana els ulls a la tenebra,

i ens redrecem, dubtant si fou realitat

o si un somni que s'esmunyia

deixà entortolligat

al nostre sentit afuat

un esquinçall ronser de febre.

L'horror és de sentir que entre la veritat

i nosaltres no hi ha sinó un pas de tenebra,

i que el peu serveix d'amagat

la covardia de la voluntat.

[Dins la nit, els meus anys...]

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d'ells i no em coneixen:

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

l'infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrere.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l'aigua fa el seu pur

començament a perdre's.

Escena VI

MANELIC, XEIXA, TOMÀS, NURI, PEPA, ANTÒNIA, JOSEP, NANDO i PERRUCA, homes i dones.

Crits i gatzara de tothom. S'anirà fent fosc.

JOSEP (des del porxo): Ja és aquí el Manelic!

CRITS (fora): El nuvi! El nuvi! El Manelic!

PEPA (entrant): Que no surt la Marta!

NANDO (amb dos o tres d'altres, entrant): El nuvi! El nuvi!

MANELIC (entrant): I sí que ho sóc aquí! I com una daina que he vingut corrent! (Molt expressiva l'alegria.)

NURI (entrant, amb ANTÒNIA i PERRUCA i altres): Deixeu-me'l veure! Jo el vui veure!

TOMÀS (rient al MANELIC): I quin córrer, el bona peça!

MANELIC (al TOMÀS): I no per vós, no; per ella que corria! A on és, a on, la meva galindaina?

PEPA: Marta! Marta!

TOMÀS: Ara sortirà, ara!

MANELIC (per los que el volten): Que gent que hi ha al món, Mare de Déu! Si sembla que siguem a Núria! (Tots riuen. Ell corre a mirar per la porta de la cortina i torna al mig.) Vosaltres tots que contents! I jo també! Tira-li! Sinó que si em giro cap a muntanya em poso xup, que ploraria; que hi deixo els moltons i els gossos que m'estimen com a germans, mal m'està el dir-ho! (Mig plorant.) Ai, Tomàs, sense jo, el llop!

Ploriqueja alt. Tothom riu, i ell, a l'adonar-se'n, s'eixuga els ulls i riu bondadós. De cop se'n va a mirar per la porta de l'esquerra per si hi ha la MARTA.

NURI (rient fort quan ja els altres no riuen): Ai, que em fa riure, el trapacer!

TOMÁS: Au, reposa, home.

MANELIC: Doncs que no hi baixa per aquí el llop, minyons?

XEIXA: Massa que hi ve, reïra! Ja el veuràs, ja. Si Déu no t'ajuda! (Riu la gent maliciosament, i els uns als altres es diuen que dissimulin.)

MANELIC: Sembla que avui nos casem tots aquí! Quin riure!

TOMÁS: Què tanta gresca! Aneu fora, aneu; encara trigarà el casori. (En XEIXA també els vol treure.)

MANELIC: No els tragueu, no; fins que surti la Marta. Oi que és guapa la Marta, minyons? Oi? Oi? Oi que és guapa? (Ha anat d'un grup a l'altre preguntant-ho, ficant-se pel mig atolondradament.)

PEPA: Prou! I fresca, i... dallonses...

JOSEP: Ja ho crec! (Tots han anat dient que sí.)

MANELIC: Doncs mentres que ella es clenxina allà dintre. I es renta la cara... per mi que se la renta, per mi, la cara... vos contaré a tots, vaja, com s'ha engiponat això de que ens aparellessin. (S'asseu a la taula.)

JOSEP: Conta, conta. (Altres ho diuen amb ell.)

PEPA (i altres): Digues, digues.

NURI (posant-se dreta a vora d'ell): Jo aquí. Jo aquí. (En XEIXA s'estarà molt de temps dintre el porxo sense que se'l vegi. En TOMÀS estarà assegut lluny, trist.)

MANELIC: Vet aquí que jo cada vespre quan los bens s'ensopien i els gossos feien lo cap viu a l'entorn de la jaça, em ficava a la barraca, i abans de que fes cap al Sant Sunyé [col·loquialisme per somier] vet aquí que deia dos parenostres. L'un el deia per l'animeta del pare i de la mare, que, com s'estimaven tant, ja se'1 partien; i l'altre parenostre el deia cada vespre, sabeu?, perquè Nostre Senyor em triés una... una bona muller. (Riu tothom. En MANELIC es crema.) I que no rigueu d'això, que això no és cosa de riure! (Cremant-se més perquè segueixen rient.) I al que torni a riure li clavo una bufetada! (Tots deixen de riure.)

TOMÀS (apart): Però si jo no ho puc creure això. Reina Santíssima!

NURI: Digues, digues, que és més bonic, això!

MANELIC (tornant a posar la cara complascuda): Sí, sí que ho és, sí! (Rient.) Doncs veureu que una nit jo que dic el parenostre pels pobrets de casa, bueno. I jo que començo l'altre. I a mig dir... tururut: dormit. I aquella nit vaig somniar que els ramats me fugien de dret als gorgs de Carançà; i jo, empaitant-los, que els hi engego un còdol; i, vatua, el còdol va anar a dintre del gorg major! I l'aigua que comença a bullir, bullir i a treure una mena de fum negre... I entremig d'aquell fum que em surten unes... unes coses estranyes, amb uns ulls i uns braços i... i una mena de faldilles que mai s'acabaven; que no ho sé si eren bruixes o si no ho eren, de bruixes... I una d'aquelles... envenzions, vet aquí que es va tornar més maca!... que semblava la Mare de Déu de Rocalaigua. (Pausa, eixugant-se la suor, rient.) I ella que em fa agenollar. I com que em va semblar que volia que li digués el parenostre aquell de la muller que li devia, jo que l'hi dic. I en acabat, jo que m'adormo altra vegada. I no ho vaig saber, si ho era una bruixa o la Mare de Déu. Sols sé que em va dir, tot adormint-me jo, que aviat me casaria. (Tothom ho comenta.) Calleu, calleu, que no he acabat encara. I a l'endemà de tot allò jo que em veig sortir d'entre la boira terrala a cavall de tres mules a tres persones veritables. L'una persona era En Tomàs: vos, vos, malandando, que ja me les pagareu totes! Ah, vatua! (Rient, de broma.)

TOMÀS: Jo, sí; i que no me'n penedeixo. (Amb intenció, picant a terra amb lo bastó.)

MANELIC: L'altre era l'amo, el sinyor Sebastià, i l'altra persona ja us podeu pensar que era la Marta. Compteu jo quina feina a escorxar un cabrit, i a espetarrellar-lo al foc, i a riure!... I quan ja ens el menjàvem, l'amo que em diu: «Manelic: que t'agrada ser pastor?». «Prou!», jo que li faig. I ell que em diu: «¿I que no t'agradaria ser moliner?». «Si hi hagués blat per moldre!», jo que li faig. I ell que hi torna: «I que no t'agradaria casar-te?». «Prou i reprou -jo que també hi torno- si hi havia dona que em volgués, i... fos maca!» I jo allavores estirava la carn del cabrit amb una delera! I em giro; i la Marta se n'havia anat d'aquí enllà amb vós.

TOMÀS: Perquè parléssiu tu i l'amo.

MANELIC: Com de fet que parlàrem. I que el sinyor Sebastià em va dir molt seriàs i baixet, que casi no el sentia, que... «Veurás; tinc un molí tocant a casa, i com que es va morir el pare d'aquesta xicota, hi falta un home al molí que li faça de costat i que siga un tros de pa; i com que tu ho ets... si vols jo m'encarrego de tot, i quan jo t'ho mani baixes i et cases amb ella.» I com que la Marta no era gaire lluny, me la miro; i em va semblar que m'agradava... vaja, que em va agradar força, força! I l'amo s'hi va acostar, i jo al darrera; i l'amo que li pregunta que si em volia an a mi; i ella que fa una miqueta que sí amb lo cap. I jo, que anava a riure, al veure que ella feia com si plorés, també ho vaig voler provar, d'enternir-me; i no vaig poder, i vaja, que no vaig poder; i... arrenco a riure tan fort, que fins les muntanyes contestaven! I vàrem quedar promesos. (Pausa.) Ah! I aquell vespre ja només vaig dir un parenostre: el dels de casa: que demanar muller, no; puix ja la tenia. (Riu i plora enternit.)

NURI: Plora! Plora! (Estranyant-ho.)

TOMÀS: Bé, home, per això no ploris.

MANELIC: És que ploro d'alegria. Què vos sembla, companys? ¿Que era la Mare de Déu, o que era una bruixa, allò d'aquell vespre?

NURI: La Mare de Déu! La Mare de Déu! (La gent contesta dient que era una bruixa i rient.)

XEIXA: Una bruixa! Una bruixa!

TOMÀS (indignat): Encara estàs que el Sebastiá...!

XEIXA: El Sebastià? Pregunteu-ho an ell, que ara arriba.