- 0 -
Està a punt de fer cinc anys que vaig arribar a l'Argentina. Ací he rebut tota mena d'afalacs i de satisfaccions materials. Des del principi guanyo mil dòlars mensuals, sou al qual potser mai no hauria arribat a casa nostra. En aquest Institut que van crear per a mi tinc materials abundants i adequats: quatre grans sales, mobiliari luxós, dos ordenances i dos auxiliars tècnics (estudiants que han acabat la carrera o es troben al darrer any) sota les meves ordres. [...]
Res d'això no m'ha temptat mai. Tampoc no m'he deixat afectar per l'ambient; he treballat ferotgement, més del que era necessari, per combatre la influència de la indolència criolla; he resistit a la vida fàcil d'aquesta terra; he limitat les comoditats al que era indispensable, a fi de no acostumar-m'hi i no fer-me'n esclau (hauria pogut comprar auto i no ho he fet, encara que ací és realment necessari per les distàncies enormes en aquesta ciutat bastant gran de cases de planta baixa —per por dels terratrèmols—, i per la forma bàrbara en què es fan els transports públics); he repel·lit enèrgicament el contagi de la immoralitat ambient; per fugir fins d'una ombra de desnacionalització m'he abstingut de tota distracció social, amb una sola excepció, indispensable per a la salut: les excursions pels Andes, que bé havia de fer acompanyat (he fet la primera ascensió d'un cim de 5.100 etc.). Sóc, doncs, el mateix de sempre, perquè la meva salut està intacta a desgrat del clima, i solament tinc força cabells blancs de més. A casa meva no he pronunciat mai una paraula que no sigui en català. [...]
Si algú es va fer la il·lusió de sostraure'm a la filologia catalana quan em va fer venir a Amèrica, ja es deu sentir desenganyat.