- 0 -
En un poble de la comarca que avui s'anomena el Pla d'Urgell hi ha la masia que van construir els meus avis paterns. Ells venien de Sant Martí de Tous i d'Esparreguera. Només vaig arribar a conèixer la meva àvia, i per poc temps. Quan ella va morir jo tenia tres anys. El meu primer record, que data d'uns mesos més tard, evoca un trasllat de casa: una mudança. Només dues imatges: algú, potser el meu pare, feia entrar dins una saca, per endur-se'l, un gat que miolava i s'hi resistia. La meva mare plorava. Curiosament, en grec, el mot per dir trasllat, mudança, és «metàfora». Un caprici lingüístic, potser irònic. Lliga el meu primer record a la poesia.
Perquè és de la sang del drac que es nodreixen les roses de Sant Jordi. És en la sang del drac on beu la paraula viva de qui escriu.
I he vingut a parar, ja, quasi sense adonar-me'n, a la imatge que m'ocupava el centre de l'escena quan donava voltes entorn d'allò que volia dir avui, entorn de la diada de Sant Jordi, el llibre i sobretot la literatura: la imatge del drac sofrent, la passió del drac. La sang del drac -del drac que l'escriptor o l'escriptora alimenta i cova dins seu, vora la font indominable de la vida, arran de la mort- com a origen de l'escriptura literària. Aquest drac que ressorgeix cíclicament i que, fins i tot decapitat, es capaç de fer néixer la bellesa, perquè allò que ens diu la seva mort ritual és la seva pervivència aferrissada, la seva resurrecció inevitable, més enllà de la voluntat que domina i de la raó que exclou. Perquè el drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d'amenaça, de força obscura, d'enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l'experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l'exili més enllà de la consciència i del llenguatge d'allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d'allò que en nosaltres resta del que queda exclòs. l'escriptor, l'escriptora, s'hi encara, sovint de forma esbiaixada i obliqua, amb els mots i, de vegades, aconsegueix que el monstre parli, digui bocins de la seva veritat obscura, forçant i eixamplant així els límits d'allò que pot ésser dit. Perquè sempre el terrible és a la vora del bell, com el seu límit i alhora com la seva condició d'existència.
Si com a escriptora sento que les meves arreis s'enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l'heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre, de tot aquell pany de l'experiència caòtic -el continent negre- en va dir Freud- que no s'ha deixat dir del tot pel llenguatge colonitzador. Així no és cap casualitat que molt sovint -com passa en el relat mitològic grec a què he al·ludit al principi, el de Perseu que mata la Medusa- les llegendes que ritualitzen aquesta lluita contra el mal presenten el monstre com un personatge femení. No m'estendré en aquest punt que reforja encara més la meva fascinació per tot aquest seguit de figures poderoses i alhora sofrents que, com el drac, evoquen els territoris verges inexplorats de més enllà de la norma, oferts a la nostra fam de nous espais i de noves representacions. I que amb la seva mort cíclica, no fan sinó posar de relleu i donar a llum la seva força un i altre cop renovellada.
Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, «en aquelles grans morts de l'any MCCCCXC, a dos de juliol, en divendres, dia de la Visitació de la mateixa Senyora, en lo seixantèn any de sa virtuosa edat» —tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi—, morí en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l'orde de Santa Clara. Després d'haver passat la seva infantesa d'òrfena il·legítima a la cort valenciana de la reina Maria, muller del Magnànim, amb qui la unien vincles familiars. Segurament aquest origen no lledesme i la possible manca de patrimoni, que li dificultaven un casament avantatjós, van determinar fins a un cert punt aquesta decisió. Cal no perdre de vista, tampoc, la més que probable influència de la reina, que devia desitjar la presència d'algú de confiança en un convent on ella mateixa havia intervingut ben directament per confiar-lo a la branca femenina de l'orde franciscà, i on havia d'emprendre deu anys més tard unes importants reformes arquitectòniques. Aquesta condició religiosa de sor Isabel —que abans de professar es deia Elionor Manuel de Villena— va facilitar, sens dubte, i potser desvetllar, la seva pruïja literària i de segur que el seu càrrec d'abadessa, que ostentà des de 1463 fins a la seva mort, va contribuir a posar-la en relació amb la flor i la nata de la intel·lectualitat valenciana del moment, entre els membres de la qual va gaudir d'un reconeixement innegable. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l'arcàngel sant Gabriel assaonada de l'època, aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d'un prestigi i d'una personalitat que atiaren el foc de la imaginació col·lectiva i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres. [...]
Llegir tota la Vita Christi m'ha servit, tanmateix, per a intuir-ne la grandesa, per a espigolar de tant en tant fragments i capítols d'una gràcia singular o d'un vigorós impacte. Per a copsar-hi aquell nervi central que traeix l'experiència d'una dona, d'una dona que va fer de l'escriptura el vehicle de la seva afirmació com a tal i el mitjà d'expansió d'aquesta força al grup de dones que l'envoltaven. Salvades totes les distàncies que calgui, no sé si, encara avui, podríem trobar una millor definició del feminisme literari.