Una torre, unes escales,
una plaça i un carrer,
per volar no calen ales
en el poble mariner.

Filla del cel, jo só la Font de l'Oreneta:
em descobrí l'ocell i em coronà el poeta.

Midsommarnatt

Vaig saltar encara
una foguera
menuda. L'ultima?
Només uns mots
callats de sobte.
Ljusa blaa natt.
Murtra del símbol,
Murtra que viu.
Manent de l'una,
de fa tant de temps.
Lleial a l'altra
des de tan poc.
Tu la d'enguany,
Murtra en qui crec,
abraça'm, no
símbol de res.
L'altra em vol fer
creure, perenne
obedient,
serf d'una gleva
on he d'encendre
corcats focs nous
(cadires, mànecs,
capçals dels llits
d'estius llunyans)
cada solstici,
quan és tan vell
saber com viren
els tombs dels anys.
Que cremin. Sigues
la més perenne,
tu, nit d'enguany.

Far lluçanenc

En la fosca profunda,
fosa de Cel i Terra,
Déu aboca sa gerra
amarant-te de llum, Lurdes.

Al fons d'una pregonesa
que ratllen els dos estrets
hi ha l'esperit de Gandesa
guardat per quatre parets.

Capella blanca per fora,
per dintre pau i quietud,
i per al malalt que implora
la viva font de salut.

La Verge de la Fontcalda
que tan petita com és
duu tot un Déu a la falda
que és amor (a més a més).

Oh! Verge fina i polida
d'ulls generosos i humans,
Vós, qui vetlleu per la vida
i el repòs dels gandesans,

doneu a qui en vós confia
la llum d'un viure sortós
i la pau als qui morien
amb la fe posada en Vós.

A mi, com a ciutadà, ja em semblava un obsequi magnífic el fet que, per fi, es creés i s'inaugurés una biblioteca pública, central i esplèndida a Reus. Ja em sentia del tot gratificat, per la part que em toca. A sobre, han volgut vincular el meu nom a aquesta desitjada i magnífica biblioteca. Crec que no em correspon, però agraeixo infinitament l'immerescut honor que se'm fa. I ho accepto encantat. Aquest Reus, és una ciutat de gent generosa.

La falta d'aquesta biblioteca pública ha estat un buit que clamava al cel. L'admirada, valuosíssima i sempre al dia biblioteca del Centre de Lectura ha cobert, en part, durant molts anys, de vegades heroicament, les mancances. Però les dimensions actuals de Reus, la seva naturalesa plural i dinàmica multiplicaven cada dia les carències en aquest terreny delicat i vital. I Reus necessitava l'aportació d'una biblioteca central i pública com aquesta, que, a la vegada, cohesionés i posés a l'abast de tothom, tot el que ja existia: els llibres del Centre de Lectura i els de les biblioteques dels centres cívics.

Els noucentistes volien una pluja simbòlica i redemptora que havia d'obligar als ciutadans a quedar-se sota cobert i a llegir. "I després de tres anys de pluja —deia Eugeni d'Ors— ja ens assemblaríem el suficient a París per començar de pensar en assemblar-nos a Atenes..." Han passat molts anys des que s'exposava aquest desig. Hi ha hagut moltes tempestes. Hem patit catàstrofes i inundacions. I aquella pluja "suau i molt benigna" i tan fèrtil com la que desitjava ideòleg del noucentisme, s'ha fet i es fa esperar massa. Però per nosaltres potser acaba d'arribar. Acaba d'arribar en forma d'abundància de llibres, i dels serveis corresponents. Un poble que té una gran quantitat de temples i de capelles és un poble devot, religiós. Un poble que compta amb la quantitat de llibres, a l'abast de tothom, que tindrà Reus a partir de demà, pot ser un poble de lectors, de gent que llegeix i que com més llegeix més ganes en té. I amb la lectura abundant potser aconseguiríem plenament l'exercici de la civilitat, de la comprensió; trobaríem, per fi, el camí cap a la cultura mes sòlida; fins i tot, potser, si no és dir massa, el camí cap a la saviesa.

Enhorabona a tots. I moltes gràcies; moltíssimes gràcies.

Cada casa una botiga
al llarg del Carrer Major.
Un somriure a cada porta
i a cada cantó una font.

Una noia que es pentina
quan el sol cau al terrat
i una mica de sardana
al diumenge, cap al tard.

Flaire d'encens i violes
per l'aire llis ni els conreus...
(Passa un ocell). Em diries
si és una vila del cel?

I tot just instal·lats vaig començar la veritable descoberta i exploració del nostre nou lloc de vida. La vila ha heretat del passat dues parts corresponents a la seva estructura tradicional: tan tradicional que s'anomenaven tòpicament l'Espluga Sobirana i l'Espluga Jussana, en raó no solament de l'altitud sinó dels senyorius que en tenien el regiment. L'Espluga Jussana s'ha estès i neourbanitzat mentre que la Sobirana ha restat ocupant els carrers i carrerons antics del turó entorn del castell, del qual avui es veuen alguns panys de muralla, mentre que un carrer modern n'ocupa més o menys l'espai del pati d'armes. De fet avui disposem d'una única Espluga. De l'edat mitjana ha arribat fins a nosaltres la magnífica, austera església romànica, possiblement influïda per la tradició edificadora dels templers, dels segles XIII i XIV, i l'hospital, edifici del mateix temps i avui dia destinat a usos culturals, per exemple allotja la Biblioteca i disposa d'una sala d'usos múltiples: cursets, conferències, exposicions. Un nou temple, d'interior barroc classicitzant, de gran capacitat, elegant per dins i d'exterior francament anodí, va edificar-se a finals del segle XIX, davant per davant de l'antiga romànica, de manera que la plaça de l'església hauria de batejar-se adretament com plaça dels Dos Temples. La plaça és l'únic espai on resten edificis antics. L'Espluga va superar els límits del sud i llevant a l'edat moderna, arribant fins als segles XVIII i XIX; dins el segle XX es va produir l'eixample comentat abans, vers ponent, gràcies a l'acció del seu fill il·lustre, l'industrial i mecenes Lluís Carulla, el qual s'emprengué la tasca d'eixamplar urbanísticament tot aquell sector, que avança, com deia, en direcció a Poblet i Vimbodí, i entre els propòsits que l'animaven hi havia en primer lloc la construcció de l'al·ludit complex del Casal de l'Espluga, centre lúdic, cultural, gastronòmic i esportiu on comptava aplegar tots els veïns com a socis a manera d'una gran cooperativa. El complex ha estat molt útil, durant unes desenes d'anys, i continua potencialment vàlid, tot i que darrerament, arran de problemes econòmics, ha hagut de passar a mans de l'Ajuntament, el qual ha fet de salvavides, mentre que el restaurant i hostal han estat adquirits per una cadena hotelera. A cent cinquanta metres de l'extrem oest de la població, la construc- ció d'aquell enorme complex a meitats dels anys cinquanta del passat segle representà l'eixamplament de la vila fins al Casal, i més enllà. La vila, com si fóssim als temps antics, s'acaba ara per allí en la creu de terme de què parlàvem abans. Un altre centre de gran interès fou la darrera realització de Carulla: el Museu de la Vida Rural, bastit aprofitant la seva casa pairal i patis adjacents. Aquest Museu, cita de milers de visitants i de centenars d'escoles, després de dotze anys de la seva inauguració s'ha duplicat amb la construcció d'un nou edifici connectat amb el primer, constituint-se així en una superba mostra de les activitats del camp antic i modern, la seva realitat, el seu tipisme i la dinàmica crítica que actualment l'envolta. Els dos museus sumen en conjunt vuit plantes. Finalment, una població que porta el nom d'Espluga ha de tenir almenys una cova, perquè el nom Espluga, ja en grec i en llatí volia dir cavitat, caverna, o balma. L'Espluga en té unes quantes, però la principal, la Cova de la Font Major que, fins a mitjan segle XX, es coneixia només en part, avui, degudament excavada i netejada de les arenes i aports sòlids de l'antic riu que hi passava, s'ofereix al públic en cent metres de recorregut, una de les més grans del país, la més gran sens dubte de roca conglomerada; ha estat arranjada en forma de museu, amb figures prehistòriques reproducció ideal de les que van habitar-la, mostres dels objectes trobats durant les excavacions, i explicacions didàctiques del què i per què de tot el procés geològic i d'aprofitament humà. La Cova ha pres tot el protago- nisme des de 1990, quan s'obrí a les visites en general. Les persones ancianes de la població esmenten que del seu record, les primeres dècades del segle passat, el riu Francolí portava més cabal i era freqüent que, ajuntat al riu de Milans, que hi aboca exactament dessota de l'anomenada Font Major, l'aigua saltés per damunt de les roques espectaculars que hi ha en el seu curs. Això em duria a parlar de l'Espluga i l'aigua: poca en porta el riu, i poca podria portar-ne si pensem que naix a la vora de la població; tanmateix, dues fonts es conserven, la Major, ja esmentada a propòsit de la Cova, i la Font Baixa, que saluda els viatgers en arribar, i que, amb les seves disset canelles, diu la veu popular que declara el nom de la vila, format de disset lletres: Esplugadefrancolí.

Collegats

Estret de Collegats: altiva fita
que el nostre vell Pallars ha migpartit.
Al fons del gran gargal, l'aigua s'agita
i una llenca de cel blava i petita
s'obira entre l'esquerda de granit.

D'allà en amunt, l'abrupta meravella
del Pallars Sobirà, forjà una Història;
d'allà en avall, s'aplana i descabdella
una altra terra fèrtil, dolça i bella
on baixa el riu filant la trajectòria.

I dintre del seu clos com la petxina
que dins la valva amaga el seu joiell,
els peus al riu d'escuma blanca i fina
i al front tocant el cel de llum divina,
l'argenteria broda el seu mantell.

I el broda amb fils d'argent i pedreria,
amb prismes de cristall i llum d'estel,
amb flocs d'escuma flonja que es destria
i amb dits de fred i agulla d'harmonia
sorgeix la meravella: Pedra i Gel!

Poesia

Jo vaig néixer a la llinda d'un baladre
quan encara era estiu, però les guilles
ja ensumaven els tords. Madona Lídia
apilava els codonys sota les bigues
clivellades de seny. Madona Clara
es rentava els pits nus dintre la segla
aombrada de joncs. La mare, alta,
però fina de peu, mirava els cingles
tot pensant en la mar. Jo no comptava.
Algú va dir de dintre les portes:
"Com és fembra i no val per alts designis,
no és prudent fer conjur amb les estrelles.

L'ungirem amb els dons eterns i fàcils
de la Terra i dels Vents."
I arribà el taumaturg de les esquelles:
la santera dels dons i l'home lúcid
que prediu el futur. Bulliren aigües
perfumades d'encens. Dintre les xicres
velles belbes sucaven coca flonja
i es senyaven el front.
Sobre el llit del bressol queien intactes
les paraules i el do.
"Seràs, dolor amargat, joia esbandida,
com la terra soferta i agraïda."
"Si plou i vas pel món enamorada
faràs perfum de terra sadollada."
"Llegiràs fàcilment l'inútil vers
escrit sota les fulles de l'alerç."
"Ai quan lliguin la garba! Estreta i pura,
sentiràs l'abraçada de la criatura."
"Entendràs el diàleg transcendent
de les forces tel·lúriques i el vent."
"Si t'adorms sota un brot de satalia
és probable que escriguis poesia."

Poeta i fangador só
i faig la feina tan neta
que fango com un poeta
i escric com un fangador.

Mollerussa (Cançó)

A la Plana més plana
del país de Ponent,
Mollerussa aclofada
s'hi bressola confiada;
casal garantit
d'abric i mantell.

Ella sap que porta sabates noves
i un vestit de blonda de color verd,
es fa mirar i sap, que és jove i maca,
i el galant més travat, el cap hi perd.

T'oferirà estada, sense tap ni balda,
amb taula parada per berenar,
després et mostrarà, si vols, com canta
l'abundància dels camps, a sol minvant.

Arribar al gaudi, li ha costat la història,
i a pas segur ha fet el breu camí;
sabia que podia, si ho volia,
i no hi ha planyut braços, ni enginy.

A la Plana més plana...

A la Verge de la Font-Calda

Jo no us conec ni us he vist mai

—prou pena en tinc Verge Maria!—

Sé que teniu un rostre gai

i uns ulls brillants, de galania.

Sé que viviu dintre una vall

de roques fermes i escarpades,

on hi salmeja un xaragall

vostres belleses recatades.

Sé que romeus i pelegrins

aquí s'atansen, en romiatge,

cercant, plorosos, vall endins,

el benestar del vostre estatge.

Sé que guareixen vostres mans

tota malura perniciosa.

Sé que vetlleu pels catalans

com una mare bondadosa.

I no us conec! Oh, quin desmai

sento en mon cor ple d'enyorança!

Feu que revisca més que mai

la dolça flor de la de l'esperança!

Feu que aquest fill que es troba absent

pugui admirar-vos algun dia!

Que serà amarg el seu lament!

Que serà greu sa malaltia!

Durà en son cor el desengany

ple de tristors i de follies.

Pobre romeu! Serà son plany

com un sagrari d'elegies!

Llavors, cureu-li tot esglai!

Doneu-li un viure de gaubança!

Mare del cor! Flor de l'espai!

Feu que revisca més que mai

la dolça flor de l'esperança.

El raig de la font

No hi havia cap premonició, tampoc no hi havia cap tradició especial que ho pogués deixar escrit. No teníem la mateixa edat, ni els mateixos referents culturals. No érem de famílies patrícies, ni havíem militat o estudiat plegats. Ni tan sols sabíem ben bé el que volíem; simplement ens vam trobar una tarda en un bar d'un poble crescut a empentes d'emigrants, sense memòria ni present, lluny dels cenacles culturals, sense bagatge i amb alguns versos maldestres per tota impedimenta.

En Martí Rosselló va proposar posar-li a un full de poemes el nom de la Font del Cargol en una mena d'innocent homenatge al poble on vivíem la majoria, i així vam quedar batejats. Algú va començar a treure papers amb maldestres poemes d'aprenent, i el mestratge d'en Valerià Pujol va fer cristal·litzar aquell no res juvenil fins convertir-lo em una agosarada sacsejada a la cultura catalana de l'immediat post franquisme. No hi havia cap altre mèrit; simplement potser els va fer gràcia aquella colla de joves barbamecs de la perifèria. En tot cas va ser en Valerià qui es va encarregar de fer que ens escoltessin, que ens escoltéssim.

Passa la vida

La ment no sempre habita on van les passes.

Passa la vida exhausta pels carrers

d'aquesta ciutat lenta on m'enyoro

dels anys que no tenim per gastar

en cançons, amors i velles revoltes.

Passa la vida i en compto els instants

que al final arxivaré a la memòria;

quants en seran, sis, vuit? Massa soroll

per a un bagatge tan magre, insípid.

Passa la vida i no passa mai res

digne de ser portada d'un diari,

peça de museu, poema de Yeats

o drama de Shakespeare.

Quanta misèria.

Passa la vida i tot se'ns acumula

sense desordre ni aldarull, silent,

tal com naixem, vivim i, alguns, morim.

Quin pal no poder-la armar ni un minut.

Però la vida passa molt afuada

i arrogant i se'n va en un pensament

en una coma mal posada, en l'èmfasi,

en el tu o jo, en buscar el que ens mata.

Tot plegat un bon desastre, per què

la ment no sempre habita on van les passes.

Sóc algú —una dona— que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text [qui sóc i per què escric]. Evidentment, no sóc només això, però l'escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se n'ha fet, des de fora, la pregunta «per què escric», espontàniament a mi se m'ocorre mes aviat de preguntar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d'ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l'imprevist desencadena... Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentaria i sense forma. També, potser, com una segona memòria.

Una dona. De classe baixa i nació oprimida. Fa molts anys vaig intentar dir el meu «qui sóc» a partir d'aquest «qué sóc» inicial. El «qui» pròpiament dit començava amb el gest d'agraïment, tocat d'un punt d'ironia i, així i tot, cert: «a l'atzar agraeixo tres dons». I s'afermava amb la revolta. Potser sempre escriure té alguna cosa a veure amb la revolta. I amb la mancança: «l'escriptura literària està lligada a la regió on falla la seguretat en la Llei» (Blanchot).

La mancança. Sovint el fet d'escriure em sembla que estrafà el vell càstig de les Danaides: omplir sense treva un recipient sense fons. Aigua en cistella. Veure buit immediatament l'espai que ens semblava curullar: amb vida, amb llenguatge. La vida s'escola; el text es ja altra cosa que tu. Aquell «qui» que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l'aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l'escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crits dintre seu, de ser publicat. I això és el que l'empeny a seguir escrivint, encara.

La barcelonista (versió G. Motta)

Del futbol sóc entusiasta,

jo mai deixo cap partit,

i de tots el Barcelona,

és el meu club preferit.

Ses colors de blau i grana

presumeixo amb il·lusió

i orgullosa estic de veres

de que sigui el campió...

I és que el club del Barcelona ha demostrat

que és un club que es porta l'oli, la veritat...

Jo sóc barcelonista,

m'encanta en Samitier,

l'Alcàntara i en Platko

que és millor porter!

Carulla, Bosch i Sancho,

Walter, Piera i Arnau

i en Plana i Sagi Barba,

Barba, salau!

Moltes festes per la tarda,

jo vaig al camp de les Corts

on hi juga el Barcelona,

que és l'equip millor de tots!

I de goig mon cor s'omplena

veient els xicots jugar

tan sportmans i tan nobles

marcant gols a cada pas.

Als contraris del meu club

si estan badant,

les pilotes, com qui res,

van col·locant!

Jo sóc barcelonista,

m'encanta en Sadurní

i en Martí Filosia,

que en val un Potosí,

Marcial, Reixach i Eladio,

Pujol, Torres, Rifé,

Gallego, Dueñas, Costas,

Reina i Fuster.

La barcelonista (versió M. Serós)

Del futbol sóc entusiasta,

jo mai deixo cap partit,

i de tots el Barcelona,

és el meu club preferit.

Ses colors de blau i grana

presumeixo amb il·lusió

i orgullosa estic de veres

de que sigui el campeó....

I és que el club de Barcelona ha demostrat

que és un club que es porta l'oli, la veritat...

Jo sóc barcelonista,

m'encanta en Samitier,

l'Alcàntara i en Platko

que és millor porter!

Carulla, Bosch i en Sancho,

Walter, Piera i Arnau

i en Plana i Sagi Barba,

Barba, salau!

Moltes festes per la tarda,

jo vaig al camp de les Corts

on hi juga el Barcelona,

que és l'equip millor de tots!

I d'un cor de goig s'omplena

quan es mira cara al sol

els xicots plens d'entiusiasme

cada pas marquen un gol.

Als contraris del meu club

si estan badant,

les pilotes, com si res,

van col·locant!

Jo sóc barcelonista,

m'encanta en Samitier,

l'Alcàntara i en Platko

que és millor porter!

Carulla, Bosch i en Sancho,

Walter, Piera i Arnau

i en Plana i Sagi Barba,

Barba, salau!

Jugadors forts i animosos

són avui nostres campions

i els reflexes de ses històries

defensem per tots cantons.

Són els nois de Barcelona,

és inútil que busqueu

més esportmans  i més nobles

enlloc més en trobareu.

Per això aquest club pel ciutadà

és l'orgull de nostre poble català.

Jo sóc barcelonista,

m'encanta en Samitier,

l'Alcàntara i en Platko

que és millor porter!

Carulla, Bosch i en Sancho,

Walter, Piera i Arnau

i en Plana i Sagi Barba,

Barba, salau.

Em penso que Nas de barraca hi pot donar un cert color. En Pepet dels Llençols era un veí que va foradar els llençols estesos de casa amb una escopeta de balins, en Bieló de les Escaletes era un nano de la meva edat que va caure víctima de l'esclerosi múltiple, etcètera. Tots els personatges humans que hi surten, doncs, van ser veïns meus. El «paisatge» dels contes també és el real.

Kubala

En Pelé era en Pelé
i Maradona un i prou.
Di Stéfano era un pou
de picardia.
Honor i glòria als qui
han fet que brilli el sol
del nostre futbol
de cada dia.

Tots tenen els seus mèrits;
lo seu a cadascú,
però per mi ningú
com en Kubala.

Es prega al respectable silenci,
que pels qui no l'han gaudit
en faré cinc cèntims:

La para amb el cap,
l'abaixa amb el pit,
l'adorm amb l'esquerra,

travessa el mig camp
amb l'esfèrica
enganxada a la bota,

se'n va del volant
i entra en l'àrea gran
rifant la pilota,

l'amaga amb el cos,
empenta amb el cul
i se'n surt d'esperó.

Es pixa al central
amb un teva meva
amb dedicatòria

i la toca just
per posa-la en el
camí de la glòria.

Visca el coneixement
i l'alegria del joc
adornada amb un toc
de fantasia.
Futbol en colors,
bocada de "gourmet",
punta de ganxet,
canyella fina.

Permeteu-me glossar
la glòria d'aquests fets
com ho feien els grecs
uns anys enrere
amb la joia de qui
ha jugat al seu costat
i du el seu retrat
a la cartera.

La para amb el cap,
l'abaixa amb el pit,
l'adorm amb l'esquerra.

Himne del Barça

Tot el camp
és un clam
som la gent Blau Grana.
Tan se val d'on venim
si del sud o del nord,
ara estem d'acord
estem d'acord:
una bandera ens agermana.
Blau Grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:

Barça!, Barça!, Baaaarça!!!!

Jugadors,
seguidors,
tots units fem força
són molts d'anys plens d'afanys
són molts gols que hem cridat
i s'ha demostrat,
s'ha demostrat
que mai ningú no ens podrà tòrcer .
Blau Grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:

Barça!, Barça!, Baaaarça!!!!

Poema visual per a una façana

Em fa molta il·lusió el repte d'animar l'aspecte més aviat nocturn de la façana del Col·legi d'Aparelladors. Vaig començar pel desglossament del rètol de l'entitat, de cinquanta lletres. Cada grup de lletres és de color diferent. Primer es presenten al llarg de la façana ordenades només en forma de material alfabètic. El grup de les as i el de les es són els més nombrosos. Després, sobre la porta d'entrada, les cinquanta lletres degudament "desordenades" formen el text del rètol, amb la corresponent varietat multicolor. I, per una jugada del subconscient, completa el poema un gran llagost que, sorgint del bosc del pensament, se situa triomfant al cim de l'edifici. Les dues cames llargues formen dues as. En la plasmació escultòrica de l'insecte la col·laboració de Josep Pla Narbona ha estat més que decisiva. [...]

19-V-1993.

Els anys 40, el meu carrer i el meu barri eren un carrer i un barri molt definits  dins la seva total indefinició. Vull dir: eren un carrer i un barri grisos, anònims, com un gos que fuig, que, de manera desordenada, havien anat creixent entre el tauler d'escacs de l'Eixample i una sèrie de barris i  pobles agregats,  cada un, amb el seu ADN particular: Gràcia, el grup de cases i  corrals de cabres que formaven el Poblet, convertit, avui, per  decisió político-turística, en barri de la Sagrada Família, el Clot i Sant Martí de Provençals, el Fuerte Pío, amb les seves tribus multicolors de gitanos... Dins el seu anonimat i la seva grisor,  constituïa una petita república humana replegada sobre ella mateixa que,  amb l'ajut del Poblet, se sentia autosuficient però que tenia sempre obertes les finestres  a l'Eixample, on buscava, i trobava, els complements que necessitava. Per exemple, el mercat de la Concepció, on les pageses del Prat oferien, en un dels carrerons laterals, els productes acabats de collir de les seves hortes, un autèntic festival d'olors i de colors. O els quatre cines, en els quals deixàvem anar les cordes del somni: el Tetuán, el Lido, el Frègoli i el Trianon, els dos darrers, rebatejats pel Generalíssim, amb noms de prosàpia hispànica: Cervantes i Triana.

Era un carrer i un barri de grans magatzems de drapaire o de ferros vells, de fàbriques i  de tallers.   I, enmig, com si fossin  illots del Pacífic, de  comerços i  tavernes de calça curta i  cases, no blocs, de pisos habitats per gent de mig pèl i coneguts de tota la vida: saltataulells, artesans, administratius de coll dur, comerciants d'estar per casa i algun modest pensionista més o menys escanyat.

Com les campanes parroquials de poble, les fàbriques i els tallers marcaven  els nostres horaris. Els  dies de festa i els  dies  de feina. Els moments de plenitud i els  moments de silenci. El fuster, amb el xerric afilat de les seves serres, els manyans, amb el cop sec dels martells, les fàbriques, amb les seves xemeneies i les seves sirenes i el ritme trepidant dels  telers. Les xemeneies expel·lien, segons els casos, un fum espès, negrós o, al contrari, un fum tènue  de color  castanya, que, en el firmament, es barrejava amb els núvols baixos, pesants de la pluja. O s'escampava lentament fins a desaparèixer. En general, els obrers procedien d'altres barris, molts d'ells, del Poblet. I al so de les sirenes, omplien i buidaven, a torns, el sac dels carrers, de les tavernes, dels comerços... A punta de dia o al final de la jornada, polits, seriosos, apressats. I, a mig matí o a mitja tarda, esparracats i renouers, menjant amb la boca plena. O increpant els transeünts. Si més  no, els femenins.

El meu carrer i el meu barri tenien, com a tarja d'identificació, alguns espais singulars: els dos tallers dels germans Becchini, fonedors i marmolistes d'origen italià, però  plenament instal·lats al país, tots dos, al carrer de Roger de Flor, un, a tocar de la Diagonal, i l'altre, entre Consell de Cent i Diputació.  Un convent d'"Hermanitas de los pobres", al carrer Roger de Flor, on, cada migdia, es formaven llargues cues de desvalguts amb un farcell en una mà i un plat de llauna a l'altra. I, com a annex, amb vida pròpia i amb sortida a Consell de Cent,  un hospital de nens, que acollia gent d'altres barris, alguns d'ells, de barris molt remots. Probablement, els espais més singulars eren, d'una banda, les vies del tren de Madrid-Saragossa-Alacant, que recorrien tot el carrer d'Aragó mig a l'aire lliure, vull dir: encauats i encaixonats per dos murs de pedra,  i un descampat, ple d'enderrocs, propietat, segons els veïns, de la RENFE, on el públic abocava les deixalles i on nosaltres matàvem el temps   caçant rates a cops de pedra. O jugant a pilota. I dos  monuments, tots dos, de guia turística, ni que sigui modesta, que marcaven les seves fronteres:  les Saleses,  al Passeig de Sant Joan, obra de Joan Martorell, i el Grup Escolar Ramon Llull, al carrer Marina, obra de Josep M. Goday, el primer, d'un goticisme abarrocat, i el segon, d'un noucentisme  de clixé.

Just davant de casa, en la cruïlla dels carrers del Consell de Cent i  de Roger de Flor, es creuaven dues línies  de tramvies, la  d'Horta, de tramvies   massissos i sòlids com vaixells de guerra, que anaven d'Horta  al carrer de Trafalgar, i la  del Clot que, en el Passeig de Sant Joan, es dividia en dues direccions, una,  al Paral·lel, i l'altra, a Sants i les Corts, de tramvies més aeris i fràgils, com de llauna, però més moderns de disseny, sobretot, els "imperials"  d'aire  britànic. O les "jardineres" que  apareixien fugaçment els estius.   Pel soroll que feien, endevinàvem, sense veure'ls, el seu recorregut. Els d'Horta, lents, pesants, els del Clot, ràpids i alegres com un cascavell. I, quan, pel que fos, topaven els uns amb els altres, cosa freqüent en els primers 40, amb la substitució obligada dels experts,   morts al front o refugiats a l'exili, per d'altres de nous i inexperts vinguts de fora, no ens havíem de preguntar mai quina de les dues línies havia estat la guanyadora: la d'Horta, com el mariscal Bismark, era invencible!

Figures amb paisatge d'Alacant

Són violents els rajos de la llum

Quan volen i xoquen sobre les eslores,

Sobre l'oli flotant.

Al  port d'Alacant fa massa sol,

La pluja no ve hui a caure.

No hi ha parcs d'arbres,

I hom camina sobre un mar de rajola.

Els xiquets naixen amb olor a peix,

mengen entrepans de tonyina

i colguen els llibres entre la sal.

A les serralades de Beòcia hi ha àrnica

I còdols gravats amb eriçons de mar.

Els penya-segats formen relleu

De mapa de guerra: balustrada, fil d'haram.

Podem ser amadors i escriure

La pell gebrada sobre l'arena;

Cardar-hi un cop i més vegades.

El veïnatge s'atura  al recer,

a la solana.

Mai no s'hi veuen cavalls grans.

Els xiquets naixen amb olor de peix,

Mengen entrepans de tonyina

I colguen els llibres entre la sal.