La Vanguardia - 1991 - 11 de novembre
Vida i literatura: un mateix designi d'amor i llibertat (fragment)
Montserrat Roig va passar per la vida com un obrir i tancar d'ulls. Hi ha homes i dones que, com Mozart, la Mansfield o Xavier Fàbregas, per citar només noms o amics que vàrem compartir, s'assemblen sentir obscurament la necessitat d'anar de pressa, de cremar etapes per concentrar en pocs anys allò que uns altres poden realitzar de manera reposada al llarg d'una pila de decennis. Els 45 anys de Montserrat Roig varen ser concentrats en tots els sentits. Va viure intensament, exhibí gloriosament els seus grans ulls, les llargues cames, el somriure tímid i ingenu, l'elegància exòtica d'estrella de cinema. I escriví també intensament. El 1971, quan només tenia 24 anys i havia passat ja pel teatre, va publicar el primer llibre de narracions que acabà amb els dubtes i tempteigs de joventut. Vint anys després comptava amb una obra extensa i variada que culmina amb un dels seus llibres més lluminosos: Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Roig filla d'un il·lustre advocat que dedicà moltes hores a la literatura activa i d'una dama culta i discreta, escollí un terrible ofici, el d'escriure. No sacrificà mica la seva vida a la seva literatura ni la seva literatura a la seva vida, però, sens dubte, les dues, vida i literatura, responen perfectament una de l'altra. Són dues cares d'un mateix designi d'amor. I llibertat.