A la mort de la meva mare
Tristicia implet cor vestrum, sed
tristicia vestra vertetur in gaudium
Joan, 16, 6-20
Lo rossinyol entre els arbres
ha cantat tota la nit,
del presseguer a l'heurera,
de l'heurera al romaní.
Quines passades tan fines!
Quin refilar tan bonic!
Mes, ai!, ma estimada mare
està expirant en son llit,
i més que el cant d'alegria
jo escolto los seus sospirs.
Mon pare al peu de l'espona
va plorant de fil a fil,
al veure apagar la flama
que ell no trigarà a seguir:
plora el germà i la germana,
ploren parents i veïns,
i fins los sants en sos quadros
que foren, ai!, sos amics.
Dintre la casa tot plora,
tan sols ma neboda hi riu,
ma neboda de pocs mesos,
aucell nial d'un matí
que arribat ahir a la vida
no sap que s'ha de morir.
Saltirona, riu i canta,
i ses rialles i crits
bescanvia amb refilades
lo rossinyol del jardí.
¿Per què els aucellets refilen
quan lo cor està tan trist?
Mes, consol d'aquest desterro,
cantau, rossinyols i nins:
en aquesta vall de llàgrimes
recordau-me el paradís,
lo paradís que és per viure
com la terra per morir.