A les deu del matí, amb un sol de migjorn, emprenem la marxa vers el castell dels nostres desitjos.
Seguim un camí que, vorejant sempre l'espadada muntanya que s'alça a la nostra dreta, amb suaus ondulacions s'interna, a voltes després d'una baixada, en algun torrent, i allí, entre la molsa, les arrels i el pedregam, salta amb agradós soroll l'espumosa aigua, que és besada en el seu corrent per entortolligades bardisses, les quals es gronxen amb suau moviment i guarden l'amor de voliors d'ocells; frondosos pollancres ofereixen benvolguda ombra en aquests indrets solitaris i algunes ginesteres que hi creixen, al temps que amb llur verd negre donen serietat al paisatge, al desfullar-se llurs flors li donen moviment i encatifen el prat d'una pluja de punts groguencs que brillen a la claror del sol; altres voltes, pugem sobre algun turó, i se'ns descobreix el castell, cada volta més a prop i a cada pas més fantàstic, el qual ens atrau vers les seves muralles per aquesta força amagada que no m'explico, però que m'enamora; i aixís, caminem amb delit, i amb una hora de marxa arribem al peu de la pujada, on, per descansar i treure un dibuix, ens asseiem a l'ombra d'una arbreda de pins. L'art i la poesia s'han unit per formar el conjunt que se'ns presenta davant!
Assegut el castell dalt de punxeguda penya, sembla que el vent l'ha de fer gronxar en les nits d'hivern; les seves massisses torres, en les quals niuen els esparvers, s'aixequen sobre munts de ruïnes apilonades en llurs fonaments; la seva capritxosa silueta es dibuixa sobre un celatge grandiós, rublert d'arrenglerades boires que es desfan per descobrir un cel més blau que l'ideal de la puresa, i el color rogenc dels seus murs es confon amb el verd de les corcades alzines, espessos roures i pins drets i descarnats.