A Miramar, a despit de les seves protestes, ella aconseguí que Bob avisés el taxi. Dins el restaurant, efectivament, no hi havia sinó una família d'aspecte foraster que sucava grans trossos d'ensaïmada rossa dins una xocolata densa i ombrívola. Rosa i Bob s'instal·laren al fons de la sala, on podien parlar lliurement. Sentien una emoció inesperada de trobar-se plegats en un lloc públic, en presència de testimonis que, almenys un minut, s'ocupaven d'ells i mormolaven entre dents: «Una parella». Ni ell ni ella no havien sentit la més vaga vel·leïtat d'exhibir-se, ans un desig vehement de no ésser reconeguts, ni remarcats per ningú. Però ara els feia l'efecte que les mirades ràpides i superficials que havien saludat llur entrada en aquella vasta sala deserta imposaven a llur amor una mena de consagració.