Al cantó de mar, la immensa paret d'ombra de cada dia. La nit és espessa. Els llums de l'entrada del Camp dins un halo grogós, macilent: són els de les barraques dels oficials. Jeure en un racó, com un gos; la fusta és calenta. Com un gos amb sarna d'odi... Les veus es tornen sòlides, floten en l'aire; l'ombra pesa, anul·la; el vent et passa pel damunt, lladra, et trepitja. Les estrelles, la lluna, no te les miris, fan pànic de tan fredes, sobretot no pensis en la taula parada i que la mare va i ve de la cuina amb la sopera, la verdura, i en si estàs d'humor sortiràs, no vinguis massa tard que l'endemà costa Déu i ajuda arrencar-te del llit; vas al cafè o al cine amb uns amics a discutir si aquella, si l'altra, si l'Esquerra, si Acció Catalana, si Nosaltres Sols, si la Lliga i, un cop a casa, t'adormies abrigallat, feliç...
Es desperta enrampat, gelat. No plou, el cel és gris, baix. Al voltant, cares boiroses, taciturnes, i la misèria, la brutícia, el fred, la vagància, els acorrala. L'extrem de la platja convertit en latrina. És això el que troba cada dia en despertar-se. Mal dissimulat darrera una duna, un home mort bada immensament els ulls, tot de grans de sorra enclastats als llavis, als forats del nas, al pèl de la barba, la boca desesperadament oberta per una fam encara sense nom. No és el primer mort que veu en aquesta platja d'Argelers, però serà l'últim. Sense treure-li la mirada de damunt, cargola lentament la manta, s'adreça a la sortida del Camp. Ningú no li barra el pas, ningú no li pregunta on va. A banda i banda de la carretera algerins a cavall custodien el trajecte fins al poble. De ganes de morir no en tinc, i aquí també m'hi moriria. En un casalot de l'entrada del poble uns agents s'encarreguen de prendre nota dels qui aspiren a ser repatriats.