Al costat d'aquest establiment [el Continental], a la cantonada de Rivadeneyra, existí la Maison Dorée, la primera, l'autèntica, la dels germans Pompidor, la del saló Lluís XV i la del servei de taula de Christophe. La Maison va introduir a Barcelona el costum del te i la seva terrassa, en forma de gàbia i permanent tot l'any («Com a París», deien els cosmopolites), va causar sensació.
A la mateixa plaça, tocant a la Ronda de la Universitat, l'any 1924, desapareguda ja la primera Maison, va sorgir-ne una altra, creada per Joan Amills i Carné, propietari del Restaurant Catalunya, que estava al xamfrà de Bergara. La segona Maison Dorée és la meva, vull dir que hi vaig passar moltes hores. Ens hi reuníem periodistes novençans interessats per la política, com Xavier Regàs, Carles Sentís, Font i Farran, Lladó i Figueras, Miquel Utrillo, Dalmau Costa, alternant amb col·legues que ja gaudien de prestigi, tals Just Cabot, Joan Tomás, Víctor Hurtado, el caricaturista Guasp, etc. Compartint les nostres il·lusions, persones de diferents gremis, com l'industrial i mecenes Fèlix Capella, el ginecòleg Joaquim Nubiola i d'altres que, com se sol dir, sento no recordar, possiblement perquè decidiren, un dia, no perdre temps en el cafè i dedicar-se a ocupacions més remuneradores. La propietat de l'establiment conegué diversos avatars, i durant un d'aquests fou obert, en el soterrani, un restaurant dit La Cala. No s'hi menjava malament.
A la terrassa d'aquesta Maison va arribar-nos una tarda de juliol la notícia que un general s'havia rebel·lat a les Canàries. No pensàvem, però, que cloíem un capítol de la nostra vida, que com aquell qui diu ens acomiadàvem de la joventut. I fins el cafè va sucumbir als esdeveniments, puix si després de la guerra civil féu encara la viu-viu, hagué de sacrificar el seu nom, culpable d'estrangerisme, canviant-lo pel de Café España.