Al mig, la plaça gran, argilosa,
deixada. La carretera de Vic, estreta, rural. La de
Santpedor, canal angost. Els nens terregen a la plaça
gran, argilosa, deixada. Els pares i avis sospiren
esperant un jardinet: un jardí amb brollador al mig.
Els gossos, jugant i brincant, estan satisfets així.
Els firatans també. Espiant amatent la serra atzurada
legitima el nom de l'indret.
La plaça gran, al·lucinant;
nus de circulació brunzent. Vasta arena d'asfalt.
Planxes de metall. De tots colors. El passeig espaiós
s'ha entornat. Els plàtans immensos s'han enxiquit,
esmaperduts al costat dels colossos d'estatges.
El monument delicat, aquàtic, encapçala l'encongit
passeig -al mig de la plaça, destorbaria-; al voltant seu,
immens traüt. Les carreteres bucòliques s'han
metamorfosat en autopistes amenaçants, a nivell internacional.
Hidra de mil caps. Les voreres s'han empetitit.
La gent, cotxets de criatures, carrets de compra,
gossos han d'abrinar-se per passar a frec de roba,
esquivant les bosses de les deixalles -a segons quines hores-.
Lluita encarnissada constant -dia i nit- per guanyar
un pam de terra més. Les poques cases baixes
-supervivents heroiques; víctimes propiciatòries a
prop de l'ara immoladora de déus babilònics moderns
insaciables -més i més esplai- esperen tremoloses
l'acompliment definitiu dels fats hodierns adversos.
Expansió. Soroll. Perill. Pols. Tràfic. Pol·lució.
Torre modernista,
ofegada per l'ombra piramidal de les torres d'habitatges,
corroïda per deixalles, velada per figures bordes,
indefensa amb un destrossat reixat rovellat. Desapareguda.