Recordo que en la meva primera excursió a Mallorca –d'això fa una pila d'anys- ja va impressionar-me delitosament el panorama de Campanet vist de baix la carretera d'Alcúdia estant. Era un matí abrilenc i amb la colla dels meus companys de viatge havia sortit d'Inca desafiant el ramet de pluja que anava caient d'ençà d'anit passada. Tots caminàvem mústics i malmirrosos, i l'aigua ens xopava l'esquena i ens regalava cara avall. Tot d'una les bromes es congriaren com un manyoc de gleves esfilatxades i en la llisor grisa del cel s'obrí un trau blavíssim per l'ull del qual va colar-se un feix de raigs de sol que es projectà, com el focus d'un reflector, damunt d'un pegadet de cases blanques agrumollades a la soca d'un cloquer agut que emergia alegrement a la carena del pujol.
Ens aturàrem. La pluja començava a cedir i el retaule dels camps tendres i empal·lidits sota la claror somorta del matí emboirat feia un contrast indescriptible amb aquell poble esclatant de llum i joia.