Amb la segona burilla vaig comprovar que el cendrer de campanya donava un rendiment fantàstic. Vaig agafar una cadira i la vaig posar davant de la finestra, sense deixar de pensar en la Gemma, de com n'era, d'estudiosa. I les poques hores que passaven junts, ella sempre tenia un llibre a les mans i ell s'omplia les seves de les mans d'ella. Sempre era així. I un dia li va suggerir de portar-la a casa després dels exàmens (abans, no, que la Gemma era massa quadriculada, amb això). I ella hi va consentir. No és que volgués presentar-la als pares; em feia il·lusió que conegués la casa i el jardí. Però va conèixer els pares, no els vaig dir que mig festejàvem i ens van deixar sols. La Gemma es va entusiasmar amb aquell casal tan senyorial i jo la vaig desenganyar enumerant-li la humitat, les escletxes per al fred, la poca llum. I el jardí la va seduir, quina meravella, Miquel, però si això és impossible, en ple segle vint! I ajudats per l'eufòria d'aquells descobriments vam anar al fons, al racó dels castanyers, i es van repassar la vida i els cossos, que va ser una delícia perquè la Gemma era una noia molt engrescadora. I ja no era verge. -Però per què et poses així, Miquel?
-No em poso ni així ni aixà... El que passa és que m'ha... m'ha sobtat.
S'havien vestit no pel tombant de la conversa sinó de l'aire; però encara eren sota els castanyers, al mateix lloc on l'oncle Maurici Sense Terra va fer coses inconfessables o don Pere I el Fugitiu repassà de dalt a baix algunes coneixences. I on molts rebrots de la nissaga van fer clandestinitats amb el seu cos o amb el de les amistats. Com si a can Gensana faltessin llits. Si les castanyes parlessin.