Arribam a la plaça. ¡Que hermosa és, amb aquella bellugo [bellugadissa] de pantalons blaus i barretines vermelles i mocadors carmesí! Apar un rosellar vermell en què amb los gallarets se barrejassen los capblaus i moguts pel vent de marinada.
Ells se tiren febrosos al remolí de les ballades i de seguit los veig giravoltar amb les que en mos dies bells havia vist en les espellofades.[...]
... apar que, al deixar caure son mantell de flors en ses espatlles [de les noies] lo món, n'havia retirada sa vesta virginal tan escaiguda al cel, i les que foren àngels eren per un meravellós canviament esdevingudes nines; nines, però, atractívoles i enciseres com les solen veure en somnis fadrins de la primera volada. Sos ulls eren més falaguers, sa rialla més dolça, i elles més boniques, sense saber-ho tal volta, que quant collien amb nosaltres flors i escoltaven nostres corrandes innocentes; però la tan hermosa boniquesa infantil se n'era anada, davant d'una altra més esclatanta i atractívola. Apetonar aquelles galtes ja no fóra apetonar roses fresques de l'hort, com alguna hora, pus ja hi trescava la sospita de l'amor.
Totes ballaven sinó la del mas d'Heures, que apareixia esperant-me. Un hereu de bona casa li feia l'aleta i semblava pregar-la de tirar-se al terbolí, però ella, com si no se n'adonàs, se girava a mi i amb una rialla m'obria lo llibre blanc del seu cor en què jo, lo primer, podia escriure. Jo, tornant-li la rialla, m'hi acostava; però m'adono del fadrí de qui el pare era camper, i, seus que érem, podia tirar-nos a fons; reculo de sobte, com la mà del vailet al trobar, prop de la rosa que abasta, una punyenta espina.