Assedegat i las, caminava devers el Cafè de la Punta amb la intenció d'entaular-s'hi i assaborir una cervesa. Però quan hi fou prop vacil·là. El seu esguard prengué una expressió esporuguida, descoratjada. Canvià de direcció. Sortí al Passeig de Mar, cercà un lloc en la balustrada. S'hi va asseure al damunt amb les carnes penjant cap enfora.
Veia l'amplada del mar davant seu. L'aigua, quieta, amb prou feines ondulada, fulgurava de la terra a l'infinit. Les roques de la punta s'hi destacaven en groc.
Un o dos pescadors de canya s'hi estaven immòbils, com figures de pessebre. Dins el golf, algunes barques de vela romanien com encantades en l'aire quiet. De tant en tant, feien una o dues capficades i tornaven a quedar ensopides. Entre La Punta i el Cap Migjorn, l'un ací, l'altre allà, alguns bots que braços mandrosos menaven a cops de rem, anaven, venien, s'entrecreuaven.
Cap a ponent, les pinedes i la franja mirotejant de les platges es difuminaven en una espessa boira calitjosa.
De tant en tant, una lleu alenada d'aire fresc arribava de les llunyanies marines. El foraster badava la boca per aspirar-la.
Girat com s'estava, d'esquena al poble, no veia els nous edificis del Passeig, alts i pretensiosos: els hotels: «Xaloc» «Mar i cel», «Cala Xamosa», ni el grup grogós i mat de les casetes dels pescadors arrecerades a l'ombra de l'església. Ni les barcasses de la teranyina aclofades a la platja, ran de mar.
Somortes i irreals, com l'eco d'un altre planeta, arribaven, d'hom no sabia on, veus i remors llunyanes.
Testimonis d'una realitat incommovible, les ones, mig adormides, es feien i es desfeien al peu de la paret de contenció.
Efluvis de marisc i de varec podrits, rescalfats pel sol, exhalaven fètides emanacions que el foraster aspirava amb una certa complaença.
Tot allò era nou per a ell, i, alhora, vell, vellíssim, quasi etern, igual que si ho hagués viscut en vides passades o ho hagués de viure en vides futures.