22 de maig de 1919. Cap al tard he arribat a Premià, a aquella hora en què els colors es conjuguen amb més harmonia, quan les vinyes semblen més clares damunt la terra vermellosa; a l'hora en què els pins, sota el verd més clar que hi ha a la part alta de llurs copes, tenen un to ombrívol i avellutat i s'ajunten i es confonen suaument. En ser a casa, m'he posat un vestit camperol i amb el gos he anat carretera enllà. M'he assegut sota els pins i he contemplat llargament el paisatge a la llum indecisa, sota un cel ben serè, davant la mar; tot d'una, entre entonacions opalines, n'ha sortit, rodona, una gran Lluna de color d'or vell. He seguit una rasa, fresca de pluja, entre les vinyes immòbils. He contemplat la Lluna entre els pins. He resseguit els mateixos camins on, ara fa un any, vaig collir flors d'acàcia per a Anna.
Ara estic commòs, meravellat. Quina nit de maig més pura! Després d'aquests dies de temporals i de núvols, aquella llum, aquesta Lluna claríssima són com un tast de paradís. La Lluna idealitza els colors, les formes, els perfums. Les cases tenen un to blanc, com vistes en somnis, i amb ombres contrastades. Es veuen les muntanyes, amb masses de boscos, i la carena destacant-se netament del cel translúcid i blau. Veig el jardí, les acàcies, el til·ler, l'eucaliptus amb el tronc blanc, tot tan quiet dins la puresa nocturna. I, emergint de la puresa nocturna, el cant intermitent, apassionat, d'un rossinyol. Oh primavera, quina pura beatitud! La casa d'Anna és tota blanca del clar de lluna. Finestres closes, damunt els arbres del meu hort. I el rossinyol, i un murmuri d'aigua sota els arbres.