Carta anònima
Estimat Celdoni.
Òndia, com me les etzibes. Em penges la, diguem-ne, glòria de ser una mena de manefla nacional que remena a no sé pas quants cistells de cireres. I ho brodes, qui no em conegui em prendrà per una mena de mort pixarella dels titelles o un rosegacebes dels contes infantils.
Pobre de mi. Després de la guerra no he tocat ni un tirador de goma, i mai no he enverinat ningú. Ep. Tampoc no sóc reaccionari, ni mica ni mena, les benaurances en les quals crec em semblen més «accionàries» i sobretot menys llaunes i més humanes que Das Kapital.
Ho arrodoneixes fent-me una mena de comissari polític. Es veu, Celdoni, que no n'has conegut cap. Jo sí. Encara en veig un que, mentre fugíem dels moros, va engegar un tret al pobre minyó que havia sortit de la columna per fer les feines sota una olivera.
T'ho ben dic. No tinc mica de comissari ni d'inquisidor.
Quant a la política. Tot i que conegui prou molts dels pares, mares, ties i oncles de la pàtria, sempre n'he restat al marge. No sóc ni convergent, ni divergent, ni em suco a cap suc.
Ho arrodoneixo.
He espetegat a Gósol a gratcient, he triat tornar a les muntanyes que sempre he enyorat. Hi faig de vicari sense cap nomenament. I peto molt lluny de qualsevol cistell de cireres per remenar.
Celdoni, tu ets massa bon home per ser fanàtic.
Endemés em coneixes prou per adornar-te que has marrat.
T'espero a menjar senglar ací a Gósol, però si hi agafes una ventrellada no em donis la culpa a mi. El senglar és de mal pair fins per a un homenàs com tu, que deus tenir el païdor valent.
Amicalment.
Com sempre i més.