Contes per a infants
Cada dia, sota la meva finestra, veig quatre xicotets que juguen a fer guerra; i cada dia em demano si aquest arrossegar-se per entre mates, aquest amenaçar-se amb armes de joguina, el pam-pam que segueix i el caure a plom significa realment la guerra. Quan jo jugava a guerra al Castellot, en un temps que els grans feien guerra de debò i que s'afegien a les nostres corregudes grups d'infants refugiats, la raó del nostre joc era, sembla, la mateixa d'ara. La guerra dels infants no era, ni deu encara ésser, una còpia en fusta de la guerra dels grans. En aquells temps infantils de vida de carrer ens apropiàvem dels objectes i els gestos de les persones grans, però així que un objecte d'aquests o un gest entrava en el nostre món prenia tot seguit una significació absolutament diversa. I em faré entendre: el fusell que vam trobar, un cop acabada la guerra, en un esquei del torrent de la Bovina i que vam portar sense esperes a la casa de la Vila, per a nosaltres no era un fusell; era un estri sense proporcions, no existia. En canvi, el tros de fusta que acabava com en canó i que tenia un trau que servia com de gallet i que nosaltres en dèiem una pistola, era realment una pistola, un objecte d'unes proporcions segures, existia.