Del Calafell d'abans de la guerra, no en conservo records gaire precisos. N'hi ha un, però, que m'ha perseguit al llarg dels anys, com una presència fantasmal, potent quan se'm fa viu. Es tracta de l'imponent edifici del sanatori de Sant Joan de Déu, sobre la platja de Sant Salvador, lloc on teníem prohibit acostar-nos per raons profilàctiques. El sanatori estava destinat a nens escrofulosos, ja que es considerava que l'aigua de mar que banyava la platja, extremament iodada, era curativa per a aquella malaltia de la qual avui ja no es parla. Hi havia també nens tuberculosos a qui convenia, deien, cures d'helioteràpia i també banys d'aquella mar benèfica. Sant Joan de Déu, passada la Guerra Civil, es va anar deteriorant i, cap als anys setanta, va ser abandonat. No m'hauria pogut imaginar mai que, a la postguerra, jo també acabaria tuberculós i reclòs en un sanatori —el de Puig d'Olena, amb unes condicions ambientals i de confort molt diferents.
L'amable senyoreta de recepció de la qual he parlat a l'inici d'aquestes ratlles no sabia —no podia saber— res d'aquell miratge de la memòria que, a poc a poc, m'aniria revenint. Després de la nit de l'arribada, quan em vaig despertar i talment com m'havia explicat, vaig veure sortir el sol d'hivern, grisós però amb modulacions cromàtiques abundants. La sorpresa va ser que la llarga platja que s'albirava era la de Sant Salvador, amb el Vendrell, al fons i a la dreta, i Calafell, a quatre passes a l'esquerra. Amb una certa impaciència vaig baixar i, amb llum de dia, vaig descobrir amb total estupefacció que l'interior de l'edifici on estava allotjat era el de l'antic sanatori de Sant Joan de Déu. Per si hi havia algun dubte, una placa commemorativa de la inauguració, el 1928, amb la presència d'Alfons XIII ho recordava.
Plantat enmig de l'enorme hall em vaig trobar allí on no havia estat mai de petit, on tenia prohibit d'acostar-me. En lloc de sentir l'estremiment de qui torna al cap dels anys a un dels escenaris prohibits de la memòria infantil, em vaig posar a pensar, amb consciència de classe, suposo, en la contraposició entre el sanatori d'abans de la guerra, servit per uns frarets que tenien cura d'uns nens pobres i maltractats per l'escrofulosi, i l'hotel luxós, convertit en balneari de cinc estrelles, servit per uns més o menys elegants cambrers i cambreres. Em vaig acostar a la piscina. La mateixa aigua de mar iodada i guaridora de fa setanta anys era la talassoteràpia d'avui. El que no era el mateix, certament, era el públic.