Des de la primera vegada que vaig veure citada la frase del poeta Avienus en la seva Ora Marítima... «Barcinonum amoena sedes ditium, nam pandit illic tuta portus brachia...", no he deixat de demanar-me a quina mena de figuració de port natural pertanyien aquests amables braços que envoltaven les platges de les localitats iberoromanes d'aquest tros de costa. No hi ha manera de somniar, mirant-la des de cap punt de vista, una acollidora cala o un port natural. Si un dels braços fos el peu de Montjuïc, quin seria l'altre?
De port, pròpiament un port, Barcelona no n'ha tingut fins el segle XIX, encara que tots els documents en parlin. Les platges que devien fer servir els mercants de l'Edat Mitjana o la que va fer servir de camp de torneig Don Quixot armat de punta en blanc són, com les mostren els gravats antics, les que continuaven cap a l'oest, les actuals dels banys de la Barceloneta, on al llarg dels segles devien donar fons tota classe de vaixells, amics i enemics. En la relació llatina del viatge per Espanya del baró bohemi de Rosmithal i de Blatna, escrits en els anys seixanta del segle XV, hi ha una curiosa descripció del voramar barceloní que el fa imaginar com una platja tropical plena de palmeres entre les quals es mouen els mariners i els comerciants i sota les quals planten els seus estris o improvisats magatzems. La descripció fa pensar en una platja centreamericana dedicada al tràfic del rom.