Després de llargues reflexions, de sortir moltes vegades al balcó de casa i escampar la mirada passeig del Triomf enllà, per damunt dels cúmuls de terradets i teulades, i dels garbuixos d'estenedors i xemeneies, fins a topar amb la ratlla blava i ajaguda del mar, vaig tancar-me a la meva cambra, i en un full de paper blanc vaig escriure amb amples majúscules HISTÒRIA DEL MEU SUBURBI.
De la meva obra, com dels cossos que em disposava a radiografiar, se n'exhalaria tuf d'olis, de greixos, d'anilines, de cànem, de suors concentrades... S'hi sentirien viure i morir obrers i «xinxes», barracaires i pobres, entre crits virolats de venedors ambulants, i trets de les pistoles dels sindicalistes barrejats amb les descàrregues dels màusers de la guàrdia civil. I en Mero, en «Sense» i la Consuelo. I les barraques de Pequín i de la Mar Bella. Fóra un aiguafort violent, arrencaria de viu en viu la pell a la realitat viscuda per l'atrafegada, pacient, ressentida gent humil del meu barri: amargada, trista, baladrera, que cada matí, fosc encara, posaven en marxa no sé quants milers de telers i forns i torns i calderes, i tota la manxesteriana maquinària, orgull de les estadístiques de fabricants i economistes. Aniria pels meus carrers amb els ulls oberts de bat a bat com mai. Seria, aquella, la meva primera autèntica novel·la. Tot s'oferia al meu abast, tot s'avenia a transformar-se en substància d'una obra de les que més tard se'n parla molt, de les que queden perquè han sabut imitar profundament i honestament la vida.