Després mossèn Llàtzer va parar una estona i, traient el cap pel finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada es desvetllava. Mes... tot era silenci i soledat. Les darreres clapes d'ombra s'escorrien pels avencs, fent lloc a les primeres llenques de boira matinal que anaven teixint-se per les pinedes o esfilagarsant-se per l'espai. Però d'ànimes viventes... res. Ni sombra ni rastre. Allavores va pensar el rector que calia redoblar el fervor i el crit de les campanes, i es va posar a repicar alhora amb els dos batalls. Va ser una cridòria desesperada per a fer venir a les ànimes a la vida eterna. ¡Nong! ¡Nong! ¡Nong! ¡Ning, ning, ning! ¡Nong, nong! ¡Ning, ning!
Però, com que, a pesar dels tocs desesperats, la gent no donava senyals de vida, el rector, ja quasibé perduda l'esperança, se va posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat i tot marcit. Als crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tocs mandrosos, cançoners: ¡Nang... nang... nang!... I aquell prec acompassat va ser el que va obrar el miracle...
Quan mossèn Llàtzer va tornar a treure el cap per la finestra del cloquer, va sentir que el cor se li eixamplava. De les casetes mig enrunades del sot n'anaven eixint caputxes blanques i gambetos negres que, com difunts emmortallats que sortissin de les tombes, s'encaminaven pausadament cap a l'església. El rector va alçar els ulls al cel, perquè va creure arribada l'hora de la resurrecció.