El cap de Creus
La catorzena gràcia de l'Empordà és el Cap de Creus, que s'enfonsa com punxeguda llança en el flanc de la mar profunda. Guaita pel Nord el Cap Cerver i el port de Venus Kythereia; pel migjorn allarga l'esguard fins a les escales d'Hanníbal; i mar endins, per les pulcres matinades d'hivern, obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l'esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l'escriptor té d'embriagar-se en la remor de les batalles, en l'encens dels oficis divins, en la jocunda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. Enlloc es presenta la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten, rutllen i s'esberlen contra el mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable perfonia les escabella, i escampa per l'aire el seu ruixim; del peu de l'ara munta una forta alenada d'aromes marines. Hi ha quelcom en l'ànima empordanesa que no s'explicaria sense la presència d'aquella immensa cavalcada de roques pirinenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d'Orfeu. Damunt de la mola sembla que et trobis en la proa tallanta d'una nau gegantina, que marxa impàvida, rompent les ones bramulantes que, rere el vel de blanca espuma, harmonitzen tota una simfonia de blaus de safir i de verds d'esmaragda, amb reflexos indefinibles d'àgates i robís, morats i roses, que transparenten l'ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l'espessa forra de les algues marines.