El darrer acte del meu itinerari —de l'itinerari hipotètic de la meva època de col·legial—, una vegada evocada la figura de l'home més audaç que han produït aquestes terres, Guillem Bofill, consisteix a sortir simplement per la porta principal i baixar lentament la monumental escala. Sospito que l'escala us farà el mateix efecte que em fa a mi: el d'una superposició tardana, d'una pompositat refredada, acadèmica. Aquesta escala és un esforç per trivialitzar la catedral, per banalitzar-la, per donar-li un aspecte de cosa oficialesca. Afirmar que és una cosa vulgar no tindria sentit; suposar que ha afectat per res la catedral encara en tindria menys. És un pegat en un banc; res més.
Tot baixant l'escala, arribarà un moment en què girareu la vista enrere. Veureu llavors el frontis barroc, del segle XVIII, i el campanar, una mica bufat, de pedra blanca. Us convencereu que això és el darrer que s'ha de veure, perquè és el que té una repercussió més minsa. Tornareu a emprendre el camí i sentireu l'obsessió permanent: l'obsessió de la força de la catedral sobre l'escampadissa de teulats, sobre el paisatge que s'obre als seus peus, sobre les muntanyes flotants en l'aire blavís de la llunyania.