El dia és gris, d'atrafegats i cendrosos grops. Llisquen molt baixos, obrint-se en fugaces clarianes per les quals es filtra un sol rioler i acarbassat. És un feix radiant, compacte, com el flux celestial que en els exvots il·lumina verges i benaurats.
Un oratjol, rasant, agita l'escassa vegetació. Se succeeixen pujols i petites valls, terra rogenca llistada de livideses argilenques. Una atmosfera d'incúria, aspra, sembla sobreeixir d'aquest paisatge eixut i dur. En el qual, tot d'una, s'estén l'atapeïda verdor d'un hort, immòbil i agressiu tumult a la vora de l'erm: la palmera indolent i el discret taronger, el dens tramat dels planters, la fermesa de la llimonera... Per la solitària carretera, el cotxe va camí de Monòver.
Sospito que quan Azorín es va entotsolar a la Meseta castellana, un eco de Monòver alenava en el seu rerefons. No li devia ser difícil, però, el procés d'entusiasta adaptació, tant més que en aquest territori alacantí res no hi havia que pogués pesar-li sobreestructuralment, tret de la inerta -bé que encesa- base localista. Una consciència històrica, una experiència cultural, una estructuració política, tot un substrat i un programa propi li mancaven. No té res d'estrany que Azorín demostrés un molt escàs interès, i encara des de fora, per la que teòricament era la seva pròpia cultura, i se submergís de ple dins Madrid, en el món espanyol simbolitzat per Castella.
Azorín, aquí, només hi veia paisatge i records propis. Elements lírics, en definitiva. I amb això no n'hi ha prou per a emprendre una existència... Amb petulant grolleria, una mena de personatge local em diu a Monòver, pel que fa a la llengua que hi parlen: «No és català, ni valencià, ni res: és monovero!». Jo li dic que sí i mastego quelcom sobre les passions inútils que omplen les nostres vides, igual que orgulloses oriflames bèl·liques abandonades en un desert remot... «¡Claro!», exclama l'home, cordial i desorientat. Toquen les dotze, retrunyen les campanades solemnes i buides.