El doctor Dalmases va fer un silenci educat i va mirar per la finestra del cotxe. Aquell llefiscós de don Rafel el carregava cosa de no dir. Però no hauria estat intel·ligent deixar-ho traslluir. És que el carregava, mira que encaparrar-se a invertir imatges: això és cosa de principiants i encara. Segur que ho vol per fer una altra cosa.
—Molt bé —a sospirar—. Si feu aturar el cotxe davant de casa us en puc deixar un... Espero que encaixarà bé amb el vostre telescopi.
—Us estic molt agraït. —Collons, sí que li ha costat, va pensar—. Però m'estimo més comprar-vos-el. Així el podré fer servir sempre que ho vulgui.
—No m'heu entès: us el regalo.
—De cap manera.
—Hi insisteixo.
Dóna'm pa i digues-me cul d'olla, va pensar don Rafel. A més, acabaven d'entrar a la plaça dels Traginers.
—Molt bé, doctor Dalmases. Em rendeixo. Va pegar uns copets al sostre del carruatge i aquest es va aturar al bell mig de la placeta. Un nen que feia anar amunt els mocs va observar encuriosit el fum que sortia dels narius del cavall. El doctor Jacint Dalmases va baixar després d'assegurar que era qüestió d'un minut i don Rafel va somriure satisfet. Quan el criat del professor va tornar amb una capseta a la mà, el nen dels mocs encara estava calculant si aquell cavall tenia foc per dins. El cotxe de sa senyoria va arrencar amb fressa i trepitjant el fang d'aquella placeta. Don Rafel ja tenia el seu inversor i el nen encuriosit, al mig de la plaça, va rebre de ple l'esquitx del fang de les rodes del cotxe, ai sa mare quan ho veiés.