El meu despatx dóna al carrer de Provença, just al costat de la biblioteca/arxiu que conté els gairebé dos mil llibres que hem publicat en català i els prop de sis-cents que haurem editat en castellà. De dia, hi treballen la Maria Àngels i la Teresa, però al capvespre, habitualment no hi ha ningú. Fa uns anys, en travessar-lo per anar-me'n al carrer, m'entretenia mirant els lloms dels llibres, ordenats per col·leccions, i imaginava els enormes buits que encara faltaven per omplir. Fa temps que no ho faig: els buits no són encara plens —no ho seran mai—, però hem doblat el nombre de publicacions i hi ha massa llibres que hauria de tornar a llegir o d'altres que no rellegiré mai més —llibres depassats, sense massa interès per a les meves afeccions. Una frase habitual entre la gent de l'ofici diu que el catàleg d'un editor defineix la seva biografia. El d'un director literari, gairebé, si és que ha estat lliure d'escollir títol per títol els llibres editats: jo ho he estat. A grans trets, em reconec en el contingut de les prestatgeries, perquè intenta de representar el llegat d'una cultura universal, traspassada a una llengua d'àmbit restringit, de tal manera que tothom que hi pertanyi pugui sentir incentivat el seu imaginari personal o col·lectiu en un o altre dels volums, en molts d'ells.
Aquests vespres d'hivern fullejo, com he dit, manuscrits pendents o revistes i catàlegs endarrerits. Ho faig a l'americana, vull dir que, instal·lat al meu seient, estiro les cames i les alço fins que les sabates reposen sobre la taula, talment com els directors de diari rebien les visites a les pel·lícules nord-americanes dels anys trenta: em falta només el barret clavat al clatell. Aquesta postura es relaxant, però comporta un problema ineluctable: al cap d'una estona, m'enrampo. El fet provoca una escena grotesca, la qual —sortosament— no té espectadors. M'obliga a aixecar-me ràpidament i a caminar coixejant i picant de peus a terra, tot donant voltes pel despatx. Un cop desenrampat, passejo una estona pel passadís i m'allargo a l'altre cantó de les oficines per beure un got d'aigua fresca de la nevera. Travesso el primer pis i vaig veient els despatxos buits de la Maria Ginés, d'en Francesc Vallverdú, de l'Yvars. Entro a la primera sala d'administració i veig les taules buides de la Neus, de l'Ignasi, d'en Paco... Passo a l'altre pis i se'm fa mes difícil d'identificar qui treballa darrera cada taula: tanmateix n'hi ha moltes i, encara, al fons del passadís, la sala de venedors i algun despatx més. Al llarg d'aquestes pàgines he esmentat, més o menys extensament, les persones amb qui he mantingut una relació de treball directiva. Ara: a la casa n'hi ha moltes més que fan una feina imprescindible i constant sense la qual tot el que he explicat no s'hauria traduït mai en la materialitat dels llibres, en la comercialització, en l'administració, en la comptabilitat, etc., i que són les que fan possible que una empresa funcioni. Hi ha persones que resulten més o menys desconegudes —respecte al treball— de portes enfora. De portes endins, no hi ha anonimat possible: tothom manifesta la seva personalitat a través de la feina o en la relació amb els companys. És el teixit humà, el pols palpitant, el batec creador de cada parcel·la de la casa. Darrera cada individualitat hi ha una vida, probablement complexa, una part de la qual és dedicada a l'editorial, de la qual ha conformat també la història. És just de dir-ho, ni que sigui esmentant-les col·lectivament, com he fet amb els autors.
Quan faig el recorregut de tornada al meu despatx, s'ha fet tard, és a dir, que em fa mandra reprendre la feina. Arreplego quatre papers i un parell de llibres. Em poso la gavardina i me'n vaig. D'altres dies, però, m'allargo, a causa de les feines complementàries que comporta la projecció social de l'ofici: he d'anar a la presentació convencional d'algun llibre, he d'escoltar una conferència avorrida, he de passar per alguna exposició més o menys important o he d'anar a sopar amb alguna de les distingides autoritats que, de tant en tant, m'honoren amb la seva invitació. Si vaig a un sopar o a alguna recepció distingida, vagament literària o artística, miro d'arribar-hi d'hora: el temps just d'ingurgitar un whisky que em remunti la moral. Aleshores, arribada la gent, sóc capaç d'assolir una presència més o menys seriosa i aconsegueixo sempre emparaular un llibre o altre, d'interès vague o positiu, perquè sempre estic de servei. Aquesta és, benvolgut lector, la vida miserable o distingida d'un director literari obligat per les circumstàncies de guanyar-se la vida, a anar fent tots els papers de l'auca, això sí, envoltat d'una conspícua respectabilitat, d'una amable consideració i amb un mirament, per part d'altri, que no s'aconsegueix més que amb l'edat.
dins Memòries poc formals d'un director literari