El sergent Canals m'esperava en un parc construït de feia poc en uns antics terrenys del Ministeri de Defensa, segons em va explicar. Hi havíem quedat per parlar. Vam seure en un banc a la vora d'un estany artificial on encara no hi passava l'aigua. Ens envoltaven jubilats que passejaven cotxets i mainada que jugava a futbol a la gespa. Hauríem estat més bé al sol, però ens feia ombra un dels dos gratacels que l'arquitecte del parc havia projectat tan amunt com li ho van permetre. Els ajuntaments anomenen aquesta mena de projectes plans de millora urbana. La millora devia ser considerable per als privilegiats que vivien en aquells àtics. Canals vestia de paisà i no semblava gaire content de veure'm. De què vol que parlem?, va rondinar, ja li vaig assegurar que, si hi havia novetats sobre la desaparició de la nena africana, els ho faria saber. Li vaig dir que no volia pas parlar de la Fatu, sinó dels Rubio. Això ja li va agradar més. Va deixar que m'assegués al seu costat i va preguntar si en sabia alguna cosa, de les baralles de gossos. No, més aviat sabia alguna cosa de persones que eren tractades com gossos, vaig puntualitzar. Va bufar les galtes i va dir: endavant. Aleshores li vaig explicar la meva excursió al soterrani, el que hi havia vist o havia cregut que hi veia. Calia baixar a aquell soterrani i destapar l'olla. Ell va dir que no era pas tan fàcil, primer calia una ordre judicial. I ganes de demanar-la, vaig afegir. Que no ho veu que tot és el mateix, sergent? Els gossos, el tràfic de dones, la desaparició de la Fatu... tot roda al voltant dels Rubio. Canals em va tallar i es va posar dret: que no ho veia, jo, que tot girava al voltant meu i de les meves pel·lícules? Que no ho veia, que ja tenien prou feina? El cas de la gitaneta era a punt de resoldre's i en Caballito de Mar era el sospitós principal. Pel que feia a la Fatu, si el seu pare deia que la nena era de vacances, la policia no hi podia fer res. Després em va avisar: valia més que m'estigués quiet o prendria mal, a ningú no li agradava que insistís tant a remenar la merda del suburbi. A més, a la delegació d'Ensenyament començaven a estar una mica farts de traslladar-me d'un lloc a l'altre. Els gossos, oi?, vaig dir aleshores, dempeus, només us fan patir els gossos, els gossos de ricassos de Montjuïc i del Barri Vell, els gossos que els gitanos roben per fer les seves baralles, gossos i no pas negres. Canals es va aixecar a poc a poc, va fer que no amb el cap i aviat es va convertir en una figureta que s'allunyava per un dels corriols de sorra que travessava el parc de punta a punta.