Em sembla que fou Josep María Junoy que ens parlà — fa anys — de les poesies que corrien de Manolo. A la Clapera, vaig demanar-li que me les digués. Em mirà un moment amb una fixesa impertinent, fent una mitja rialla, com si trobés la pregunta indiscreta. Després em digué que les havia oblidades. Tractà de donar-me una explicació.
— No en tinc cap de copiada — em digué —. El desordre m'ho ha fet perdre tot. Si no vaig errat, hi ha algú a París que ha tractat de recollir-les. Probablement, el meu marxant, monsieur Khanweiler, en té guardades algunes. Els meus versos són coses personals, que de vegades recitava als amics i alguns trobaven que tenien gràcia.
L'endemà vaig demanar auxili a Madame Manolo. Era a l'hora de sopar. L'escultor menjava amb els dits, amb una unció gòtica, una enorme plata fonda d'enciam lluent d'oli. Seia a taula amb els peus encreuats sobre els barrots alts de la cadira, l'esquena molt corbada, el barret negre sobre el clatell. Semblava una d'aquestes figures aixafades, dels altars, que aguanten una columna. Amb un braç abraçava la plata i amb l'altre espolsava l'enciam i en tocava les fulles tendres. Amb això, Madame Manolo, que era als fogons, digué un vers, sense girar-se. Manolo, amb la boca plena, en digué un altre. Fou com estirar una cirera. Això passava a quarts de vuit. A les dotze encara érem asseguts a taula, escoltant-lo.