En alguna ocasió, quan jo era molt jove, vaig acompanyar Villalonga al manicomi. Passava una visita protocol·lària, indiferent enmig de l'al·lucinant espectacle dels dements. Amb el seu somriure entre irònic i beatífic, amb la veu simuladament innocent, Villalonga establia un distanciament senyorial davant qualsevol inici de tragedia. La detestava en nom de les formes educades, convencionals, ¿o potsert a causa d'una profunda sensació d'abisme? En el seu cap, almenys, volia viure instal·lat en un saló neoclàssic. Confessava que la psiquiatría li havia servit una mica per escriure novel·les, però per comprendre l'ésser humà, gens.