Entremig de les fulletes planes i obertes, com vanets, ell hi veia els jardins que estimava, les avingudes cobertes d'una volta formada per les branques, els boscos plens de racons de contextura insospitada, la llum filtrada per l'espessetat del verd..., i després d'una estona mirant encuriosit el seu bosc encenia un cigar, i quan tingué més anys una pipa, i a pintar, o escriure si feia mal temps i no es trobava llatí. Aquesta contemplació sempre muda, no era única. Diferents vegades havia esmerçat bones estones precisant les coincidències de les formes que vagament ofereixen les rajoles de València amb lacticinis, o les fugitives aparences que semblen presentar els núvols. [...]
El brollador del Cau Ferrat era al que fou hort de l'ermita del Vinyet, nom femení que abunda molt a Sitges. I a quatre passes, a Vilanova, de la mateixa advocació de la Verge en diuen nostra Dona de les Neus. Hi ha un quadre al Cau que és l'absis de l'església del Vinyet, on es pot veure el brollador que sens dubte colpí les ganes de portar-lo a la seva casa Rusinyol, tot pintant.
En resum, la cambra del brollador a més d'alegre i bonica és aquella on el que visita el Cau Ferrat per primera vegada, refet de la sorpresa rebuda en entrar, ja ha copsat el caire de la casa, encara que sospita la vàlua de les col·leccions del primer pis. El curiós es troba deturat per la visió d'una massa verda, de natura indefinible al primer esguard. Es veu que és una planta de poca consistència, de vores imprecises, com si fos una garba flonja d'herba que es mogués a l'impuls d'una brisa poc bufadora. De primer sembla com si amb la seva abundor omplís tota la cambra, i un cop més a la vora es veu que no sobrepassa els límits d'un brollador de conca corba, octogonal. La planta és la capil·lera, que segons la traducció espanyola de «Medicamenta», feta per l'eminent químic català Enric Soler, en "infusió és una excel·lent tisana, més apreciada com beguda d'hivern que com remei". Essent així no cal parlar-ne més.