I ho deia ell, que mai no havia procreat. I can Gensana entrava, per a ell, en la categoria de casa de debò, perquè tenia tants i tants secrets que cada racó era capítol d'una llàgrima diferent. Fins i tot s'havia convertit en restaurant. I la casa era casa de debò a pesar que alguns dels seus amos, preferentment Maurs, s'havien entestat a enlletgir-la a consciència. Segurament cap dels Gensana que hi van viure (a excepció del Maurici) no havia estat conscient de la mansió que posseïen: l'havien vista tota la vida. Eren més aviat les visites les que, per culpa d'un bateig, una defunció, l'hora del te, el retorn d'una visita, Sant Maur o Sant Antoni, quedaven admirats tant per l'edifici com pel jardí. Hi havia, també, partidaris fervorosos de la capella d'estil barroc passadíssim, a la manera del rebesavi Maur del gosset Bonaparte, que s'havia abonat a desgraciar-la amb estatuetes i bibelots estrictament horrorosos. Però a part de la decoració, l'edifici de la capella, no gaire gran, conservava un cert sentit de la noblesa. Era de mides discretes però molt ben proporcionada i s'hi havien casat tots els Gensana, mascles o femelles, que s'havien casat. Sense excepció. Al mur septentrional, tres finestrals acolorits amb vidrieres que representaven sengles escenes de l'Antic Testament, feien entrar claror de colors. El mur oposat era cec, llevat de la porta de la sagristia, perquè donava a la casa. L'altar, en un presbiteri de dos pams per damunt de la resta de la nau, havia conegut els anhels professionals d'una vintena de mossens que hi havien celebrat missa i tota la gamma d'actes litúrgics que solia realitzar la gent de Feixes. Trenta bancs i un confessionari (extraordinari amagatall quan jugàvem a fet i amagar) constituïen el mobiliari a més de la pila baptismal i tres olis de temàtica hagiogràfica al mur cec. A l'exterior, una espadanya amb volutes aguantava l'Antònia i la Maura, les dues campanetes, el so de les quals indicava que a can Gensana en passava una de grossa.
Però del que podien estar més orgullosos els Gensana era de la casa: planta noble i primer pis i segon pis per al servei. Deien els informats que hi havia vint-i-tres habitacions, comptant-hi les dotze de dormir i, naturalment, la cambra de l'Elionor. A més, els dos menjadors, la sala, la galeria dels retrats, la biblioteca del besavi Maur (set mil vuit-cents trenta-cinc volums i un magnífic mitja cua), la cuina i el racó de la roba i les planxes, el safareig i el pati d'estendre. I alguna cosa més que mai cap visitant no havia vist. De totes maneres, el que podia causar més impressió era el jardí: dues hectàrees frondoses, amb un racó per a l'estany amb brollador i una pèrgola recoberta de llessamí blanc que pel juliol era una delícia, una borratxera de perfum. I el passadís de magnòlies que donava a la part més salvatge, al bosc de castanyers on em vaig besar i fer home amb la Gemma i on, abans, generacions de Gensanets i Gensanetes havien viscut terribles aventures contra monstres indicibles. Ara aquest magnífic i històric jardí s'havia convertit per fi en un pràctic aparcament per a la clientela d'un no menys magnífic restaurant. A les fosques, mentre era a fora, en Miquel no havia pogut esbrinar quants arbres havien talat per fer més espaiós l'aparcament o per donar més lluminositat a l'entorn.